Josep M. Cervelló

Avui, l’Oriol Junqueras fa un acte de presentació de la seva candidatura a les eleccions europees, en nom d’ERC: Idees clares a Europa ( 19,30 h. a l’Auditori – c/ Lepant 150, Barcelona). L’Oriol és de Sant Vicenç dels Horts, on és regidor del grup majoritari de l’oposició a un govern PSC-PSOE i PP, endevinareu que allà les coses no deuen ser fàcils per al catalanisme d’esquerres… L’Oriol és un bon exponent d’una generació d’historiadors desacomplexada, amb una sòlida formació académica i amb el criteri democràtic que els coneixements obtinguts amb fons públics han de retornar a la societat en forma de cultura i divulgació. D’això l’Oriol és el mestre indiscutible que sap transmetre, alhora, dades, referències i emocions. L’Oriol és, a més i indestriablement un independentista forjat al Baix Llobregat, segur que la seva veu serà molt clara en relació a com s’ha de construir Europa, una Europa que ens reconegui com a catalans, en plenitud de drets, i que no sigui l’Europa de les directives neoliberals, que desregulen els drets laborals, que posen els serveis públics al mercat, que afavoreixen les grans superficies comercials, etc.
Un dia, fa temps,  me’l vaig trobar a la plaça de l’església de Sant Boi, abocat a la balconada que dóna cap el raval de Sant Pere Més Baix. El saludo i veient la meva cara de sorpresa em va dir : – Estic pensant que això al segle I devia ser un tros de paradís. El vaig entendre perquè els geòlegs i els historiadors, per formació,  podem mirar diversos paisatges superposats i tenim facilitat en embarcar-nos en viatges en el temps.  Un viatge semblant ens proposa l’historiador Jaume Codina,  en el seu llibre “Els santboians de 1490”, diu : Sant Boi conserva fins avui, in situ, la part més antiga de la vila…Les troballes arqueològiques evidencien la importància del seu emplaçament estratègic, a l’entrada de l’estuari del Llobregat, en l’època ibèrica, romana i de la dominació musulmana; però la petita vila baix-medieval resta encara al descobert en els seus trets essencials i característics, la podem veure i tocar a través d’una munió de detalls, des de l’arc d’entrada del carrer del pont a les restes de l’antiga església parroquial. No tenim, per exemple, les típiques voltes del carrer i la plaça de l’Alou –desaparegudes, per cert, al segle XX-, però la topografia urbana existent permet perfectament llur ubicació exacta, al marge de les proves gràfiques documentals -pintura, fotografia, plànols – que puguin existir que per fortuna en aquest cas concret existeixen. Vol dir que una, fins avui hipotética, política de rehabilitació del casc històric santboià tindria de bell antuvi, si es portés a terme, mitja feina feta. La vila bé s’ho val; bé es val aquest esforç qui fou la porta sud de Barcelona”.  Aquesta mateixa idea és la que ens mou a Esquerra a reivindicar que no es perdin els elements d’aquest paisatge històric i hem lluitat i aconseguit que es respectés la fessomia i els finestrals de ca la Teresa de l’Oli, ara formant part del museu, i seguim insistint en que no es perdin els elements de valor de l’antiga façana de can Boneu, ara convertida en un edifici modern però sense cap personalitat. I, avisem que no pararem, malgrat algunes incomprensions. D’això es tracta quan, des de la regiduria de barri, l’Enric Garcia parla d’herència i futur.