Josep M. Cervelló

Una iniciativa cridava ahir a recordar els 800 anys del naixement del rei Jaume I. No discutiré la importància històrica del personatge, ni el fons llegendari que l’envolta, però en això de les monarquies crec, per antigues i nostrades que siguin, que me les segueixo mirant amb ulls de republicà convençut i crec que de la història n’hem de saber extreure, sobretot lliçons. No vull fer judicis en funció dels valors actuals però la immensa majoria dels catalans actuals, en època de Jaume I no cavalcaríem cavalls blancs, vestits en brillants armadures, sinó que seríem serfs de la gleva intentant fugir de la fam, dels mals usos o de les lleves dels feudals.Jaume I va ser un gran conqueridor però en el seu testament va mostrar la concepció patrimonial que tenia de l’estat i partia el país deixant a Pere el Gran,  Catalunya, Aragó i València; al germà petit Jaume li deixava Mallorca, Menorca (llavors encara en poder dels moros), les Pitiüses, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i els territoris que conservava a Occitània: passà a ser rei d’aquests territoris coneguts amb el nom de Jaume II de Mallorca.D’altra banda, a l’època entre els contemporanis hi hagué consciència dels inconvenients d’aquella política patrimonial per la divisió que creava, necessitant diferents tractats i “juraments” per esmenar-ho i impedir el desmembrament. El cronista Ramon Muntaner va comparar-ho amb l’exemple de la Mata de Jonc: “La mata de jonc ha aquella força qui, si tota la mata lligats amb una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tirin, no l’arrencaran e encara con gaire més si preguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sols un jonc no hi quedarà”.