Josep M. Cervelló

L?any 2002, en Joan Sardà vell, amb poca mobilitat i sentint-se morir, em va dir en una de les visites que li feiem alguns companys com el Nani, la Isabel o jo mateix que volia veure en Josep Lluís Carod. Vull veure el meu secretari general, va dir. Poc temps més tard, en  Joan Sardà, ens va rebre a la residència Sant Josep en una habitació, amb taula i ampolles d?aigua damunt la taula, talment com si fos una de tantes reunions orgàniques que havia tingut durant la seva vida.

ERC estava a punt d?assolir un exitós impuls electoral en totes les eleccions d?aquell cicle polític i d?assolir per primera vegada una cosa que al Sardà li feia molta il.lusió: representació a l?ajuntament de la seva ciutat. La conversa va ser llarga i apasionada, va parlar del passat, evidentment ell era testimoni de primera mà dels inicis de l?independentisme dels anys 20, de la República, del 6 d?octubre del 34, de la guerra, de l?exili, del retorn a la lluita clandestina amb el FNC, de la fi de la dictadura, la transició política i la refundació d?ERC a Sant Boi. Però també del present i del futur ja que Sardà va ser un animal polític i un militant fins el darrer moment. ?Anem bé! Em va dir a cau d?orella, prement fort la meva mà quan ens acomiadavem. Un cop al carrer en Carod ens va confesar que havia estat una experiència molt enriquidora parlar amb en Sardà i ens va fer un prec: No el deixeu sol!. Així ho vam intentar en la mesura de les nostres disponibilitats personals, encara que sempre et queda la sensació que no n?has fet prou. Una vegada algú em va reclamar com és que que en Carod no venia a Sant Boi a fer un acte polític. Jo li vaig contestar que en Carod havia vingut, no feia gaire, a fer un gran acte polític, d?aquells que no surten als diaris ni tenen públic aplaudint, però que la visita a un vell combatent com en Sardà havia estat un acte de gran alçada política, de gran humanitat i de difícil oblit per als qui vam poder assistir-hi emocionats.

En Sardà va morir el 27 de desembre del 2002, ara farà cinc anys. Va ser un comiat senzill, amb molta gent de vacances que no se?n va assabentar. A la cerimònia vam dir una cosa que volia donar un sentit a la vida i al combat d?una persona com en Joan Sardà: no és la història la que fa les persones, som les persones  qui fem la història.  

El premi que donem avui a trajectòries de compromís amb el nostre poble i amb els valors republicans porta el seu nom i la seva ànima.