S’està caldejant l’ambient en la perspectiva de la convocatòria de la vaga general de l’ensenyament del proper 14 de febrer, després del posicionament unànim de les Juntes de personal, dels 5 sindicats representatius i de l’adhesió de cada cop més escoles i centres de secundària. Les propostes de la nova Llei d’Educació de Catalunya no tant sols no parteixen d’una anàlisi pedagògica o d’un estudi sobre les mancances i les necessitats del nostre sistema educatiu, sinó que ni tant sols és original. Termes com “Autonomia de centres”, “direccions professionalitzades”, “gestió privada dels centres públics”, “avaluació”, “municipalització”,… són totes elles fórmules que emanen de les directrius del Banc Mundial, la UE i la OMC, i van en el sentit d’introduir l’educació dins de les lleis del mercat, mercantilitzant-la, per tal d’afavorir a les empreses privades. L’any 2000, el Consell Europeu de Lisboa va decidir que l’objectiu de la política de la UE respecte a l’educació era “la producció de capital humà per a una economia competitiva”. Els empresaris diuen que per produir aquest capital humà el “sistema educatiu ha d’importar el model de gestió i administració del mon de la industria i el comerç”. Això implica tres canvis importants respecte al model d’escola: 1) unes finalitats principal i explícitament econòmiques, front a la idea d’una escola que té com a objectiu la integració cultural i social de tots els nois i noies; 2) una “organització empresarial” que respon als nous objectius d’eficàcia, control, avaluació i premis i sancions en funció dels resultats; 3) L’educació dins de les lleis del mercat, el que significa que, enlloc d’intentar donar una educació d’igual qualitat a tot l’alumnat, el que es tracta és d’introduir mecanismes competitius entre els centres i reduir les despeses públiques d’educació i la seva planificació per part de l’estat. Tot això implica un moviment contrari a la línia d’anar tancant la fractura social entre els centres públics i els privats concertats, i amplia la fractura dins dels mateixos centres públics. Aquest programa dels grans empresaris és el que ha seguit el govern d’Anglaterra (i anteriorment el Xile de Pinochet i EEUU), el que ha suposat que, no solament no ha millorat el sistema educatiu, sinó que ha creat una més gran desigualtat en l’educació. Aquests són els “fonaments” reals de la nova llei que presenta el nostre Conseller, Sr. Maragall.
(Segueix)
Dins d’aquest clar desencontre entre l’escola catalana i el seu conseller hi ha l’episodi de les escoles per a immigrants que volen impulsar en poblacions de forta immigració com Vic i Reus. Els directors dels deu centres d’educació pública primària i secundària que hi ha a la ciutat de Vic, amb el suport de 34 centres més de primària osonencs, han enviat aquest dimarts una carta al conseller d’Educació, Ernest Maragall, on consideren que la proposta de fer espais transitoris d’acollida és una mesura “artificial”. Els directors entenen que fer centres amb els alumnes immigrants acabats d’arribar “no és un bon marc d’aprenentatge” i que aquest pot presentar “perill de segregació” per un determinar alumnat. Consideren que la política del Departament a la ciutat de Vic va en la direcció “d’afeblir l’escola pública”. Es proposa com a alternativa la potenciació de les aules d’acollida o el replantejament del Pla Educatiu d’Entorn.Aquí podeu llegir la carta que han enviat al conseller, un dia després que aquest digués que les seves pintoresques propostes tenien el suport de les escoles. http://www.osona.com/imatges/gener08/cartaconseller.pdf
L’escola pública del funcionari acomodat té por de qualsevol proposta que soni a mercat, eficiència i gestió. I això no pot ser. T’ho dic des del convenciment i de l’òptica d’un professor de secundària, d’esquerra com tu. Aquest país fa massa temps que té un sistema educatiu gris i mediocre; i la mala gestió dels centres públics segur que hi té algun grau de responsabilitat. La poca empenta de molts professors d’institut que viuen massa bé amb les seves 18 hores docents a la setmana i temen que algú pugui tibar-los una mica més la corda és també un fet indiscutible.
No per ser d’esquerra hem de tenir por a mirar què s’està fent bé des de la iniciativa privada i tractar de posar-ho en pràctica. I no cal parlar de Bancs Mundials ni de FMI. El país no es pot permetre debats que tiren pilotes fora. L’educació dels nostres joves no pot quedar empantanegada per culpa d’un sector que crida irresponsablement a la vaga des del més pur corporativisme i sense cap mena de visió de país.
Sincerament crec que us equivoqueu.
Salut.