Josep M. Cervelló
llibreta de camp
La revista Docència i Ferrer i Guàrdia
Es presenta, dijous, 4 de juny, el monogràfic de la revista Docència dedicat al centenari de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aprofito per publicar aquí un article que no vaig lliurar a temps per poder ser inclòs a la revista.
LA VIGÈNCIA, O NO, DE FRANCESC FERRER I GUÀRDIA
S’ha escrit que a Catalunya, en sentit estricte, només hi ha dues tradicions pedagògiques autòctones: la de les monges de Vedruna i l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.
En el centenari de l’afusellament del pedagog d’Alella, al fossar de Santa Amàlia del castell de Montjuïc, cal preguntar-se sobre la vigència dels principis pedagògics que van crear l’efímera Escola Moderna. Sense haver caigut a l’oblit i havent tingut el reconeixement de lloc comú per part dels moviments de l’esquerra pedagògica catalana, l’experiència d’aquella institució escolar no està dins l’univers de referències que aquests han construït a partir de la memòria de l’escola republicana dels anys 30, i Ferrer i Guàrdia, com a figura mítica, però llunyana, queda situat en zona boirosa més enllà de la història. Sembla però que per certs sectors, encara, el seu record representa incomoditat i amb prou feines 4 o 5 escoles i instituts de tot Catalunya porten avui el seu nom.
(segueix)
En una època on l’analfabetisme era majoritari, Francesc Ferrer posa la fe en l’alliberament social en una educació integral que faci dels individus persones lliures, mentre que interpreta que l’escola tradicional, la privada i també l’escola estatal, el que fan es reproduir els rols socials, educar en la conformitat i limitar-se a formar la mà d’obra necessària per al desplegament industrial del moment.
Avui, quan l’educació i molt menys l’escola no ocupa cap espai central en la societat, ni tampoc en el pensament crític, costa d’entendre la passió per aquella militància pedagògica radical tant il.luminada. Ferrer i Guardia fa de la seva escola una illa rousseoniana per a la instrucció i la utopia social, on nens i nenes de diferents classes s’eduquen junts, en un espai dominat per la racionalitat, el respecte i l’afectivitat. Interessat en les ciències naturals, a partir de la seva bona relació amb Odón de Buen, catedràtic de la universitat de Barcelona, la seva escola es converteix en un focus de difusió del darwinisme en dura confrontació amb l’església que defensa rígidament el creacionisme i rebutja la selecció natural en l’origen de les espècies, entre elles l’home. Convertit Darwin en bandera de progrés, de l’anarquisme i del federalisme republicà, el xoc ideològic és profund i definidor: mentre que la primera traducció al català de Darwin és obra de Leandre Pons, al Diari Català dirigit per Valentí Almirall, el regionalisme conservador i catòlic arriba a considerar el darwinisme com una qüestió estranya a la cultura catalana i més pròpia de la castellana ( sic). Per la seva part, a Odón de Buen les seves posicions li costen l’excomunicació, l’expulsió de la universitat i la inclusió a l’Index de llibres prohibits el seu tractat de Geologia, fins que la mobilització dels estudiants el permet tornar a la seva càtedra.
Ferrer i Guàrdia no va crear un mètode, com a pedagog no fa escola, encara que podem trobar molts dels seus elements en Freinet i altres continuadors. La seva escola s’estructura per un discurs ideològic, més que no pas organitzatiu, i planteja l’aula com un lloc d’alliberament a través de la cultura i on es lliura un combat i entre racionalitat científica i església, Alguns dels seus col.laboradors més immediats acaben seguint altres camins, mantenint els elements essencials, com ara Pau Vila, que funda l’escola horaciana on es desenvolupen algunes maneres provinents de l’Escola Moderna: sortides de camp, aprenentatge de l’entorn, escola activa, implicació educadora del professorat, etc., dins del camp ideològic de les esquerres catalanes, valgui l’exemple que un dels directors de l’escola horaciana de la Barceloneta va ser Andreu Nin, sindicalista i polític marxista, fundador del POUM, desaparegut i assassinat després dels fets de maig de 1937, en plena guerra.
Hi ha dos elements en la figura de Ferrer i Guàrdia que plantegen moltes contradiccions en la seva reivindicació. En primer lloc Ferrer i Guàrdia no confiava en l’escola pública que va conèixer, en la seva crítica a l’escola burgesa no fa massa distincions entre l’escola privada i la pública, escassa a Catalunya i amb ratios de 65 alumnes per aula, que considera que no pot generar cap mena de canvi per la seva burocratització i per ser presonera d’un estat i d’una política inestable. Ferrer i Guàrdia tanca els ulls davant experiències innovadores de col.lectius de mestres coetanis de l’escola pública i no va participar en experiències de renovació com Les Converses, sorgides a Girona, esteses per tot el país i precursores de les Escoles d’Estiu, o l’Escola de Mestres, fundada l’any 1906 pel santboià Joan Bardina. I en segon lloc hi ha la qüestió de la llengua. L’escola Moderna era una escola en castellà. L’educació, descartada l’opció esperantista, havia de ser en castellà per obrir el nens i nenes a la cultura universal, fos quina fos la seva llengua habitual. No hi ha cap excusa en aquesta posició tant contradictòria amb les mateixes bases d’una escola propera a la realitat, que surt a conèixer el seu entorn, que cerca l’apropament de mestres, alumnes i famílies. Ferrer no va saber veure que la llengua d’aprenentatge i l’ús social del català no tenien res a veure amb el catalanisme conservador de la burgesia catalana. No va saber veure aquell catalanisme popular que no neix els anys 30 sinó que és present al llarg de la història i de la trajectòria de la classe treballadora, tal i com ha estudiat l’historiador Josep Termes. No va saber situar-se en una dinàmica social que va portar, per exemple, el Centre Nacionalista Republicà, l’any 1908 a fer un manifest on es deia, en línia de l’opció laica de l’escola Moderna: “Nosaltres som partidaris de la més completa independència, de la més absoluta separació entre l’Estat i totes les esglésies. El nostre desig, per lo tant, hauria sigut que s’haguésa llunyat de les noves escoles tota mena d’ensenyança religiosa”. No va ser la premsa del regionalisme burgès la que va publicar l’al.legat de Joan Maragall contra l’execució de Ferrer i Guàrdia, però si que va ser a la Campana de Gràcia on el catalanisme republicà va publicar el 1911 un manifest contra la pena de mort. I tornant a l’ús de la llengua, el català era la llengua del fill de cal Boter d’Alella però els prejudicis el portaven a la diglòssia escolar. Cap dels seus directes o indirectes successors no seguiran per aquest camí, tampoc les experiències abans esmentades de les Converses o l’Escola de Mestres, i la nova escola republicana, anys a venir, refermaria aquesta voluntat d’escola catalana. Precisament, Marta Mata al ple de l’ajuntament de Barcelona del 12 de setembre de 1989, en una intervenció en favor del manteniment de la memòria de Ferrer i Guàrdia i reclamant-ne un monument, explicava que el mes de març de 1909, pocs mesos abans dels fets que van portar-lo a una injusta execució, a l’ajuntament de Barcelona li eren retirats els pressupostos de cultura pel governador civil, ja que s’havia gosat proposar de fer quatre grups escolars, grups d’escoles bressol, d’escola primària i d’universitat popular, on es practicaria la coeducació, s’usaria el català com a llengua d’aprenentatge i serien neutrals en formació religiosa.
Què queda, doncs de Ferrer i Guàrdia, a cent anys de la seva mort, després d’un procés sense garanties, i amb una sentència marcada per la por i la revenja ? Queda una llarga cadena humana de compromís educatiu, solcada per moments difícils, dictadures i repressió, però obstinadament ininterrompuda en un segle, queda una trajectòria cap a un horitzó d’una escola per a tothom, amb una educació integral i integradora, garantia d’igualtat d’oportunitats, una escola coeducativa, laica, democràtica pel que fa a les relacions humanes que s’hi estableixen i a la seva relació amb l’entorn, una escola que no està tancada a les aules entre quatre parets, que surt a descobrir la realitat, una escola no adoctrinadora, laica i respectuosa amb les diferències però que treballa per la cohesió i ho fa a partir de la pròpia identitat del país. Queda la utopia pedagògica com a impuls de tantes i tants mestres. Recordar avui Ferrer i Guàrdia és tornar a situar-nos en la trajectòria dels valors de l’escola i del fet d’educar, tot cercant referents a la feina quotidiana i a l’arremangar-se, tot garbellant entre allò que queda i és irrenunciable – l’escola mixta, la laïcitat o la racionalitat – i l’estil o les consideracions lligades a l’època. I tot això té sentit en un moment de mercantilisme de l’educació i de gran convulsió del món educatiu al voltant d’una proposta de llei a Catalunya que, més que projectar cap el futur una tradició pedagògica i una escola que venen de tan lluny, sembla que es debat, en un pobre eclecticisme, entre l’escola Moderna i les monges de Vedruna.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Recomano la lectura de les memòries polítiques de Claudi Ametlla (el primer volum, fins l’any 1917). En el capítol, si no recordo malament, dedicat a l’escola laica, fa una semblança de Ferrer i Guàrdia. Paga la pena tenir la versió d’agú que el tractà directament.
Salut i independència!