BONA VIDA

Els aliments, segons si són cars o rars, poden tenir un valor de clases; i els rics expressen aquests valors a la taula.

EL SALMÓ FUMAT DE LA PORTERA

La classe social és un indicador de
gustos gastronòmics propis de classe, centrats en general en el preu del
producte, més que en la seva suposada exquisidesa. Tot i hi ha aliments cars i
rars que són realment exquisits, com la tòfona blanca d’ Alba, al Piemont, un
autèntic i ben madurat pernil ibèric, un perfumat pernil de Parma, etc.

Al
segle XIX, un àpat al luxós restaurant barceloní Chez Justin (“can Justenc”,
segons el poble, en un moment en què tothom parlava en català) era inassolible
poder-hi sopar, ja que valia un duro. I per això va sortir l’ expressió “un
sopar de duro”- que ara vol dir que algú ens explica alguna cosa exagerada o
poc possible.

Del
restaurant francès de Barcelona- que, segons Néstor Luján, va ensenyar a menjar
a la burgesia- a El Bulli ha plogut molt, i ara, sortosament, anar al
restaurant de Ferran Adrià – o altres de similars- no és necessàriament un
distintiu de classe o poder, sinó de curiositat gastronòmica.

Les
classes, no obstant això- malgrat al dominat mesocràcia- continuen existint, el
que passa és que, si més no a Catalunya, els rics són més discrets i, en
general, menys exhibicionistes que, per exemple, que a Espanya, on encara el
valor del “luxe” (que no va pas aliat, necessàriament, a l’ excel.lència
gastronòmica) forma part d’ un cert imaginari gastronòmic. I a Portugal on, com
ja va escriure Gaziel, la diferència de classe, tant al seu temps com avui, és
prou evident. I això es nota en la literatura gastronòmica. Només en aquest
país hi he pogut veure llibres com un  de
cuina de “Senyores” (Senhoras, Donas)
que són, efectivament, senyores de la jet set que mostren les seves suposades
habilitats gastronòmiques (que potser són de la criada!).O un altre, anomenat A caça no prato (la caça al plat), on els personatges més sonats dels rics i
la noblesa portuguesa, sempre amb els seus dos o més florits cognoms- els Lancastre,
Guedes de Qeuiroz, Silveira Godinho, Fiúza Cabral da Silveira, Polignac de
Barros, Viscondesa do Sardoal, Júlia Van Zeller Pereira Palha- també fan veure-
amb retrats prosopopeics i de gust feudal- que ens ensenyen les seves receptes.
Un llibres similar, segurament, es podria fer també a l’ Espanya més profunda,
de centre a sud- amb folklòriques incloses, of
course-.

Un
altre fenomen és l´associació de certs menjars als valors de classe. Allò que
és car- i no necessàriament exquisit- és considerat bo. És evident que si el
caviar fos barat, no tindria la requesta gairebé màgica que té: ni que sigui el
nacarii de la Vall d’ Aran, és caríssim i, per tant, té un valor de classe. El
bacallà, que en la meva infància era menjar de pobres, ara ho és de rics.  I aquests, sempre es volen distingir: o
deixant de parlar en català o menjant bacallà quan ja és un aliment elitista.
El gran periodista gastronòmic Xavier Domingo un extraordinari cínic- hi va
deixar escrit: “avui he vist la portera comprant salmó fumat. Aquest producte
ha deixat de tenir interès per mi”.

En la
cultura gastronòmica xinesa, igualment, hi ha productes sense pràcticament cap
valor gastronòmic que, no obstant, tenen alts preus, a causa dels valors
afrodisíacs, d’ allargar la vida, etc. que se’ls atorga. Les aletes de tauró, els
nous d’ oreneta, la sang de serp, etc.

Per saber-ne més:

Jaume Fàbrega, Manual de gastronomia. Indicacions pràctiques per al gurmet (Cossetània)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!