Ésser un "català emprenyat" no és acceptar les regles d´Espanya?. Descolonitzem-nos; ni emprenyats ni contra el Rela Madrid: exigim els drets nacionals.
CONTRA El CATALÀ “EMPRENYAT”
Dedicat a José Bono i els seus amics, que ens fan veure de veritat què pensen els espanyols i molts socialistes sobre la retolació en català, tot esperant, però, que quan mani més no ens envïi els tancs, com ha promès. I a la “Maleni”, que , “partía y doblá”, va equiparar l´hispano-andalús al català: ambdós son dialectes o formes de parlar, segons la culta i resistent ministra. De pas, no sóc un “català emprenyat”, i no em fa res dir “Visca el Real Madrid”!.I, és clar, dedicat al “boss” i nas-llarg Zapatero, que tot afirmant que ha inaugaurat l´AVe a Valladolid, Màlaga, et. i no a Catalunya (i no Barcelona-Valéncia, que ni el pensen fer), ho fan per “vertebrar España”, tot fent el graciós de l´Iceta (tots és “z”) com el gran mentider i el gram manipulador quan parla del federalisme del PSOE.
El nacionalisme espanyol- que és alhora excloent, ja que exclou la pluriculturalitat, però també és "inloent", ja que inclou en això que en diuen Espanya territoris obligats a ser espanyols per força, després d’ un genocidi- com, encertadament, ho diu Joan Francesc Mira- també es tradueix en el camp de les coses més corrents de la vida quotidiana, de l´esport a la gastronomia. De la forma més corrent , simplement exercint el nacionalisme ambiental o “banal” que ho impregna tot, i fa passar com a “no nacionalistes” propostes, idees, frases i fets impregnats, justament, del pitjor nacionalisme, que és el de tipus imperialista i impositiu. És el nacionalisme perillós no solament de la premsa cavernària, sinó de la més aparentement democràtica, com “El país”, i els periodistes, opinadors i intel.lectuals catalans que, per vergonya nostra li fan costat- la nòmina sencera dels socialistes, pràcticament-. Sempre els països ocupats ha tingut una generosa nòmina de botifler i quíslings, ben agrupats en una poderosa cinquena columna. Així aquest diari “orteguià” (un dels més il.lustres catalanòfobs), de forma aparentment banal, en un reportatge titulat “Fantasía made in Spain” (20.8.07) diu “Los autores españoles empujan fuerte con historias que van de la espada a la brujería…”. En aquest reportatge cultural, naturalment, els “autores españoles” són només els que escriuen en espanyol (que és el nom ja definitiu del castellà). És una precisió que agraïm. Els que escrivim en català no som espanyols- cosa, per mi, un motiu de satisfacció i orgull, ja que del contrari tindria una sensació de fàstic i vergonya- , però llavors, perquè el mateix diari de la progressia considera “espanyols” Ferran Adrià, Joan Miró i fins i tot el mateix Pau Casals?. O tots o cap. Diem les coses pel seu nom: si som espanyols- encara que sigui per força, i evidentment, ho som per la força de les armes-, d’ això se’n diu racisme. Cosa que no és cap novetat: el nacionalisme espanyol- perdó, el “no nacionalisme- és, des del seu mateix naixement al segle XVI (com ja ho diu, en aquells moments, el lúcid escriptor tortosí Cristòfol Despuig) i fins ara, del PP al PSOE, de Franco al “Bambi”, de Quevedo a Fernando Savater-, racista per naturalesa i, per naturalesa, catalonòfob i intolerant. Ells no ens volen i ens menyspreen- a no ser que , deixant de ser catalans, esdevinguem corders dòcils-, però sí, és clar, que volen els nostres diners; i encara el nostre Govern fa genuflexions a Espanya en relació a Francfurt, a les infrastructures o al desplegament de l´Estatut. Ja no podem baixar més baix en l´escala de l´humiliació, l´autoodi i la síndrome d’ Estocolm, veient com els socialistes ens fan el regal dels “senyoritos” de la Renfe o del Ministerio corresponent visitant la colònia. Aquests repugnants funcionaris- o pel cas, fins i tot ministres- que ens venen a donar lliçons imperials, a dir que la culpa és del PP (i l´AVE a Sevilla qui el va començar? i a ocultar, un cop més, la realitat de poble humiliat, sotmès i reduït a un marit cornut i que paga el beure. A sobre, els periodistes de l´stablishment que els fan la gara-gara encara ens culpabilitzen més dient que som ploraners. Un pregunta gens innocent. Per no ser titllats de ploramiques i de “català emprenyat” (una expressió ben colonial) caldria haver fet com els bascos?. Com a mínim, a mi que no en comptin amb aquesta nòmina, ni amb la mesquina i regionalista (i er tant típica de la Corpo) oposició Barça-Madrid: voler la independència no és plorar, ni estar emprenyat, és, simplement, voler viure amb dignitat i sense que Espanya t’ afaiti cada moment, cada hora, cada dia, la butxaca. D’ Espanya, ni bon vent ni bon casament, com diuen els portuguesos. La fugida- que no el divorci, ja que vàrem ser forçats, no maridats- és un deure moral i material. I sense “emprenyament”- sentiment d’ impotència i d’ autoodi- simplement amb resolució.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els catalans som víctimes, peró de nosaltres mateixos. Els esdeveniments han estat, en el nostra país, un seguit de desgrácies i coincidéncies que s’semblem més a la Palestina ocupada, que no pas al Quebec canadenc. Amb la diferéncia, aixó sí, que per sort la violéncia no ha sigut protagonista. Peró las resta, ha estat per hem volgut, ho hem permés i per qué Espanya ha infiltrat una xarxa de polítics i administradors que han triumfat. De un Pallás, Maragall, Obiols,… a un Iceta, Zaragoza, Montilla,… ja está dit tot , oi ?. I per postres, un filóleg desgraciat, d’un partit independentista que entrega el nostra país a Madrid
per un plat de llenties crues i un parell de trones a la Plaça de Sant Jaume. Peró ja avans, els tres anys avans, si hom repada les hemeroteque, veurá que és el personatge que més mal ha fet a Catalunya des-de 1975. No és opinable, són fets i el que ho negui, és que no té memória ó és una pobre fanátic. Catalá emprenyat ?: catalans,… masoquistes !