L’ ús en segon terme del català, oral i escrit i després de l´espanyol, converteix aquesta llengua en inútil i en una nosa contaminant.
El nacionalisme espanyol- que és alhora excloent, ja que exclou la pluriculturalitat, però també és "inloent", ja que inclou en això que en diuen Espanya territoris al.lògens- també es tradueix en el camp de
la gastronomia. De la forma més corrent , simplement exercint el nacionalisme ambiental que ho impregna tot. Els països poc forts- com el País Valencià- desapareixen del tot, i la paella, naturalment, és un plat nacional espanyol, amb el qual, fins i tot, s’ hi atreveix, des d’ Internet, Melanie Griffitth (tan espanyol que, naturalment, es diu que es fa amb xoriço).
L’ altre principi generalment aplicat és el que podríem anomenar de "subsidareïtat": catalans, bascos i gallecs som alguna cosa subsidiària dintre el sistema espanyol. Ho érem per Franco i els seus xicots falangistes i catòlics, quan érem una "peculiaritat regional" (per
la Conferencia Episcopal Espanyola encara ho som) i ho som pels del "PEPOE", el disc dur del nacionalisme espanyol. Per tant, des de les manifestacions orals a qualsevol producte literari que tracti la gastronomia "espanyola", hi sura aquest discurs, a vegades de forma inconscient, és a dir, ambiental: un discurs que ells afirmen, naturalment, com a "no nacionalista". Un sol exemple, que podríem repetir ad libitum: en una Enciclopedia del Gourmet (publicada a Barcelona), s’ hi diu que "la palabra latina , pernil, aún se conserva en parte de Andalucía oriental y en Cataluña y proviene de pernam." Primer: no és que a Catalunya es conservi un mot també espanyol, pel que sembla: hi una altra llengua, un altre món. Segon: hi ha els Països Catalans. Tercer: no solament en diem pernil, sinó també cambajó o cuixot. Nosaltres ja tenim, al marge d’ Espanya, les pròpies "regions" lingüístiques.
Exemples com aquest en podríem posar a centenars, fins i tot en les pàgines del costat. Els escriptors gastronòmics espanyols fan servir, de forma sistemàtica, aquesta metodologia, val a dir-ho, d’ una forma inconscient: tenen tan arrelat el concepte mononacional d’ Espanya que ho donen com un fet tan natural com el respirar. Aquesta subsidiraïtat, en els usos lingüistics, ara s’ està estenen per mor del “bilingüisme” . En els fulletons
informatius de la Caixa, dels restaurants, d’ algunes galeries d’ art, a la senyalèctica de les àrees de servei de l’ autopista (com Medas), el català desapareix, en reduir-se a una “contaminació”. En efecte, en aparèixer en primer lloc la versió en espanyol, un, per comoditat i lògica, ja no es molesta a llegir la versió en català que, per tant, té un tractament de llengua estrangera en el seu propi territori. El mateix s’ escau en els avisos acústics. A El Corte Inglés i a la RENFE , per exemple, s’ usa primer
el castellà i després, fins i tot en un volum més baix- com a contaminació d’ambient-, el català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!