Tenim un llegat jueu que cal potenciar; però també cal fer-ho amb respecte, sense caure en el folklorisme excessiu i en la mistificaicó història i fins política.
CTALUNYA JUEVA
Si l’alimentació és una part important de la cultura, com han posat de manifest els antropòlegs així com, cada cop més, també els historiadors, en el cas del món jueu, aquella esdevé un fet de capital importància. La religió, en efecte, com han posat de manifest antropòlegs com Marvin Harris – té un paper primigeni, fonamental, en la definició dels comportaments alimentaris.
Per conèixer les nostres pròpies arrels, cal conèixer , doncs, el llegat jueu. De primer, perquè som fills de l’anomenada civilització judeo-cristiana,i segonament, pel propi llegat històric que ens hagin pogut deixar les comunitats hebrees establertes als Països Catalans- fonamental en la gastronomia de Mallorca, tal com intento explicar al meu darrer llibre La cuina de Mallorca. Receptes de cuina tradicional mediterrània (
El Gall editor) Això ho han sabut veure ciutats com Girona , Besalú – i darrerament Barcelona- on Ajuntament potencia l’ important patrimoni d’ aquesta cultura en aquestes viles- del call i el centre Bonastruc de Porta, a Girona, i a Besalú de la miqweh o banys a
la Cúria Reial, amb una imponent sala que ara s’ ha sabut que corresponia a un ciutadà jueu i que, a parer meu, podria ser el Tinell (menjador) del casal-. A Barcelona, sembla que és una comunitat argentina askenasita la que propicia aquesta difusió. Els jueus que viuen a Catalunya no haurien de perdre de vista en quin país es troben.
Si sabem aprofitar la història amb intel.ligència, sense caure en la mistificació- en la que cauen, sovint, àpats, mercats i altres manifestacions suposadament medievals-, em sembla una bona manera de lligar passat i present, interessos culturals i turístics. Però heus aquí que també en aquesta qüestió el rigor històric no sempre és present. La primera és lligar el jueus catalans ja no amb el askenasites (de l´Europa central), sinó amb els sefardites, terme que s’ hauria de reserva als “djudeoespañoles” (com es diu en ladí). Així ens trobem que aquestes ciutats passen sota el corró de
la “Red de Juderías de España”, que com el seu nom ja indica, no és gens respectuosa amb el fet nacional català i comet l’ aberració històrica (i política) de considerar “espanyols” (és a dir, castellans), els jueus catalans. Si això entra dins la “normalitat” espanyola, és més greu que siguem nosaltres mateixos els qui caiem en la mistificació història. Així una d’ aquestes ciutats fa unes visites guiades inspirades en un best-seller situat entre els jueus i cristians del s. XI, on hi trobem amenitats com el cultiu de bitxos (els jueus de Besalú ja havien estat a Amèrica), s’ hi utilitza pebre roig i s’ hi fan sobrassades (també amb un producte americà!), hi surten altres productes i paraules totalment anacrònics (com el bròquil, que tardarà segles a conèixer-se),
es confon Catalunya amb les Balears (hi apareix el flaó d’ Eivissa) i, el més greu, es fa menjar als jueus catalans- que no es parlaven, ni es coneixien amb els sefardites castellans-, que tenien el seu propi plat del sàbat (haní) el plat sabàtic típicament castellà (adafina). Cal respectar la ficció i les seves regles, però val valorar la documentació, que no és gens difícil: o una novel.la històrica és una obra humorística?.
Els primers cristians es distingien poc dels jueus, si no era per uns principis alimentaris estrictes, tendents al vegetarianisme. Tant en el cas jueu,
com en el cristià, l’alimentació i la cuina formen part d’ un mateix corpus ritual i religiós. En el cas hebreu, això encara és més fonamental. Dit altrament: l’alimentació és una manifestació més de la religió, la qual imprimeix directrius a aspectes com el sacrifici dels animals, els aliments prohibits els hàbits dietètics i certes menges pròpies de les festivitats, seguides en general per tots els jueus, encara que no acudeixin a
la sinagoga. Una de les fantasies més perversament divertides del jueu laic Woody Allen és la visió-carn de psiquiàtric- de la pròpia mare deglutint amb fruïció davant les càmeres unes enormes i evidents peces de spare-ribs (costelles de porc), en un dels seus films més cèlebres, i en un altre el protagonista és avisat per la mare que s’ atipi, ja que aviat vindrà la pasqua i només podrà menjar pa àzim (alís, per als jueus catalans)- els jueus, sovint, fan bromes sobre algun d’ aquests aspectes rituals de l’ alimentació derivada de
la bíblia. O no tant: no solament a l’estat d’ Israel, sinó també als Estats Units, la indústria alimentària dels aliments casher o kosher és de primera magnitud. A Amèrica no hi ha supermercat on no hagi la corresponent secció d’ aliments de tota mena per a la comunitat jueva que, sovint, són d’ una qualitat superior, com ho he pogut comprovar adquirint un simple brou concentrat. També a Catalunya s’ elabora algun producte kosher, com un vi a Tarragona, caramels Haribo i, a prop d’ aquesta mateixa fàbrica, a Banyoles, també s’ hi havia elaborat xocolates rabindades (que és el nom que els jueus catalans medievals donaven als productes kosher).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon article! Amè, instructiu, documentat…
Gràcies!