BONA VIDA

La degradació dle català, a causa de la imposició violenta (amb Constitució pel mig) del castellà, es fa palesa a les cartes dels restaurants. N’ hi ha per plorar, però també per riure: d’ una banda i de l’altra, hi ha traduccions que són autèntics disbarats, sota la complicitat de diversos (ignorants) serveis lingüístics.

“SESOS REBOZADOS”

Hi ha amistats perilloses, i , en els llibres de cuina i les cartes dels restaurants, hi ha traduccions “perilloses”. Els que fan aquestes traduccions, que no hi ca cap dubte que són professionals, saben gramàtica, etc., no obstant solen cometre uns errors que atenyen no solament la incorrecció, sinó també la hilaritat. A Catalunya tenim el vell i no resolt tema del “xarrup”, del que n’ he parlat tantes vegades: a algun il.luminat/a d´agun serveis lingüístic se li va ocórrer pensar que la paraula “sorbet” devia venir de l´espanyol (de sorber, xarrupar, xuplar, xuclar) i ho va convertir en l´horrible “xarrupp” o, per empitjorar-ho, en “xarrupet”: evitant, de retruc, que aquest darrer mot servís perfectament per traduir l hispanisme “chupito”, que tant de mal ens fa. Això vol di que per traduir no n’ hi ha prou de saber gramàtica: s’ ha de saber el llenguatge gastronòmic propi de cada llengua- així, he arribat a veure en una carta traduïda a l´espanyol “cerebro rebozado”, ignorant el terme específic d’ aquesta llengua, “seso”-, o, al revés, ara es retradueixen de l´espanyol noms originaris del català- així el correcte “trepes de bacallà” esdevé “budells de bacallà”, I, a més, hi afegiria, s’ ha de saber una mica de gastronomia. Com es pot traduir del català “confitat” (tècnica culinària) a l’anglès per preserved (conservat)!. Un confit d’ ànec o un sofregit ben confitat, no és una confitura, certament. En un llibre sobre “Els tresors de la cuina siciliana”, que es ven a l´illa traduït a l´espanyol (amb traducció signada), hi apareixen plats gramaticalment correctes (o no) però absurds i fins incomprensibles: per exemple uns inquietants  “Buñuelos de jaramaugos” (peixet, peix de plata), una “coliflor ahogada” (en català , i en sicilià, termes correctes). I el que ja és imperdonable,el clàssic , històric , reial i il.lustre biancomangiare (dit, antigament, “alla catalana”, pel seu origen i el prestigi que comportava) esdevé un vulgar “Flan de leche”.

Un dels clàssics més recurrents és el desl apreciats peus de porc, traduïts, en un espanyol macarrònic, com a “pies de cerdo” (el terme castellà més acceptat és “manitas”. I, per acabar-ho d’ adobar, la intromissió violenta de l´espanyol (començada sota la força de les armes) està destruint el català gastronòmic i la mateixa saviesa culinària.  Salvat Papasseit ja va escriure que atenció a les “encallecidas” mans dels castellans, no pas pel treball, sinó per l´espasa!Els espàrrecs verds esdevenen uns aberrants “espàrrecs bladers” (de “trigueros”, nom totalment incorrecte en català, però també en espanyol, ja que és un frau: es fan passar els espàrrecs cultivats per espàrrecs silvestres).

En sabeu algun cas?. Seria útil i fins divertit que, entre tots, en féssim una bona antologia.

Per saber-ne més:

Jaume Fàbrega, Manual de gastronomia (Cossetània edicions).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!