DBUNYOLS, BRUNYOLS, CRESPELLS I DOLÇOS DE PAELLA
Què més típicament valencià que els bunyols, dolç popular i casolà per excel.lència?. I què més típicament gironí- que l´olor de brunyols per Setmana Santa?. Brunyols es diu al Gironès, part de la Selva, part de la Garrtoxa, l´Empordà i el Pla de l’ Estany. A la resta de la Garrotxa i de la Selva- sobretot la marítima- el terme és bunyol. A l´Alguer hi ha els brinyols, al Piemont els bigné i a França els beignets, amb un significat similar.
Tant en els receptaris antics en català o en espanyol hi apareixen documentats els bunyols, amb variants antigues com les almoixàvenes (que ara es fa al forn), les orelletes i altres.
En aquests llibres, com el Llibre de Sent Soví (s. XIV) el de Diego Granado, el de Martínez Montiño (del s. XVII) etc., s’hi ressenyen també els crespells o masses de farina fregida -“para hacer pasta líquida de la cual se pueden hacer rostitas, tortitas, buñuelos y otras frutas de sartén”, on les fonts catalanes (o el fet que l’ autor fos catalanoparlant, segurament valencià) de l’ autor es posa de manifest
en el terme “rostitas “ (rostes és un nom regional per a les torradetes de Santa Teresa i fregits de massa).
Les frutas o flores de sartén es fan emprant un motlle de llauna, i encara s’ elaboren a la Mancha, al Priorat, etc. El terme “tortita” per a designar un crespell o crep el trobem en el català regional “coquetes a la cassola” fregides del País Valencià i de les comarques de Ponent.
Al Llibre de totes maneres de potatges (s. XIV) hi apareixen les crespes o crespells (dites ara, amb el gal.licisme mal adaptat crep), així com la variant freixol (en castellà frijuelo) una elaboració que no és només francesa- ni tan sols bretona-, sinó pràcticament universal,
de l´arc mediterrani (crespell, crispell, orelleta, bunyeta, pascaió, tannara) a Occitània (pascajon, crespèl, crespa, crespèth, jaca, borriòl, crespèra, torton, farinada, pascada, pastèra, pompa, matafam, galeton, bolaiga, pascadon), passant per França (merveille, crêpe, galette) i Sicília- Crispeddu-. A Hongria, Romania, etc. és palacsinta, i grafies similars, del llatí placenta, Grècia i el Magrib Rghaif, del Marroc, etc.). Els noms catalans i occitans fan referència
el temps- Pasqua, pascaió-, a l’ ingredient- farinada-o a la forma- crespell/crispell ve de crispus, arrissat; els gallego-portuguesos i espanyols al gruix- hojuela, filhó/filloa) i l’ italià- que ja apareix als receptaris del Quattrocento, com el de Martino de Como- a la tècnica (frictelle, fritelle); aquest nom, a parer meu, devia donar l’ espanyol antic friteletes, que acompanya altres denominacions com sopaipas o
orejas de abade (noms esmentats per M. I Chamorro a La cocina de Don Quijote). En altres llengües productes semblants porten el nom d’orella- de les orelletes catalanes, balears i valencianes i occitanes (aurelhetas) a les orelles d’ Aman dels jueus iddish i askenasites (Aman tashen), fins a les galaico-portugueses orelhas de frade-, a part de les filloas de l´ Entroido (Carnaval), molt més denses i greixoses. Ja les hem esmentat, més amunt, com a postres rituals a Bétera etc. A la Mancha, en la part fronterera amb el País Valencià (Albacete) també hi trobem les orejetas o orejones, així com les orejuelas. Els jueus alsacians han francesitzat el nom d’ aquest crespell amb el nom d’ oreillettes (en francès corrent merveilles).
Orelletes i altres fregits per compartir
Les orelletes són un dolç de pasta plana- en alguns casos arrissada o corbada- i rodona, fregit i ensucrat. La seva elaboració, com pel que fa a altres dolços tradicionals- les coquetes de Sant Antoni de la Franja i les comarques de Castelló, o a Xipre les flaones (o sigui, el mateix que els flaons de Morella), els “brunyols” de l´Empordà es fa
de forma col.lectiva per part de els dones. En alguns casos es fa servir la pròpia anatomia generalment el genoll (bunyetes del Rosselló, orelletes) per allisar la massa. Sovint també se’n feia un present als parents i veïns, com una amable forma de sociabilitat i convivialitat, i així es comentava en quina casa es feien millor (com el
el “tastet” o “present” de la matança del porc, costum valencià i català). A l’ Alt Palància s´anomenen “orilletas”, una evident derivació del català.
Les orelletes són típiques al Camp del Túria- a Bétera es fan per Sant Roc, la Mares de Déu d’ Agost i a Casinos també per Sant Roc-, a la Ribera Alta- on es fan per les festes familiars, com casaments, batejos, comunions, etc.- Se’n mengen durant Pasqua a la Catalunya del Nord (bunyetes) i a alguns pobles del Baix Camp, a l’hivern al Pla d’Urgell i a Carnestoltes i Quaresma al Vendrell i en d’ altres per les Festes Majors, Pasqua, etc. Són molt típiques a diversos llocs de les comarques occidentals i meridionals de Catalunya: a Sidamon i d’altres pobles de la comarca del Pla d’Urgell, i amb el mateix nom però una recepta distinta del Vendrell i el Baix Penedès. En alguns pobles del Baix Camp, com a Vilaplana, s’anomenen “bunyols de setmana santa” i es mengen per Pasqua, mentre que a d’altres com la Febró es mengen durant la Festa Major. Cal dir que quasi són idèntiques a les bunyetes nord-catalanes i els crespells d’Argelers. A Menorca i Mallorca aquest nom (o bé orellanes) designa uns pastissets o galetes amb forma de flor, generalment farcits amb confitura-, a la Vall d’Aran- les aurelhetas occitanes o les orellas gallegues.
BUNYOLS DE FIGUES (FIGUES ALBARDADES)
Les figues fregides, o albardades, eren un dolç popular , antigament, a Catalunya; la seva elaboració es conserva a Castelló (festa de la Magdalena) , a Alacant- “Figues fregides- etc.
Ingredients
farina
aigua
sal
figues seques
oli
Elaboració
Feu una pasta amb la farina, l’ aigua i la sal. Passeu les figues, obertes i traient-ne la flor i el peçó, per aquesta pasta i fregiu-les en oli roent.
Notes
A la massa també s’ hi pot afegir sucre i algun vi de licor- mistela, etc.- al gust, o anís.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!