En Tibau ens diu que les cireres furtades de l’ arbre són excel.lents. Josep Pla deia el mateix de les faves, que cla robar-les al vsí, a fi que no siguin viatjades. Pel que fa a les cireres, robar-ne- ara que n’ és el temps- era un típic “esport de risc” de la nostra infància. Ens enfilàvem aal cireer (sempre d’ un camp o hort que no era de casa) com podíem i, allà mateix , ens n’ afartàvem. Això si- sempre hi havia quei agafav aunes “cagarrines”, ja que se les menjava a ple sol, calentes, i segons es deia, això era a causa de la temperatura. Naturalment, hi havia un “codi ètic” no escirt: mai ens enportàvme cireres, l’ àpat sempre era in situ- això sí, amb el perill del cop de roc, la vergassada o l´escridassada del propietari-.A Can Tarrés, a més, tenéim un cierer que fiea unes cireres blanques i dolcíssimes, una raresa que venia per la Festa Major de la Santa Espina (primeries de juny): no hi mancaven mai a la taula, servides en una fruitera de vidre. Aquestes cireres, de carn molt ferma, eren ideals per l´aiugardent de cireres que em va ensenyar de fer la meva àvia, i que encara- si trobo cireres de polpa consistent- encara em complac de fer. D’ aquestes cireres, que sàpìga, se n’ha perdut lamena: ningú no men’ sap donar raó. A Arenys de Munt n’ hi ha unes que, sense ser iguals dle tot, s’ hi assemblen, en diuen “cireres d’ en Roca”. N’ hi va dur la mena un a”minaire” (anaven a fer mines o pous d’ aiuga) que, segons es diu, venia de França (de la Catalunya Nord?). Els pagesos varen plantar els cirerers entre les vinyes, i ara són motiu d’ una festa monogràfica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!