DOLÇOS TRADICIONALS DEL CALENDARI FESTIU
El calendari alimentari tradicional, per definició, és marcat pel cicle anual i les diverses festes, religioses o populars. No obstant,les formes de vida moderna, el canvi de costums, la industrialització, la pèrdua d’ identitat, etc., tot i que, han fet minvar l’ antiga i estreta relació del menjar – amb els canvis de les estacions i el pas de l’ any presidits per senyals o festes religiosos, tal com dèiem, no s’ ha perdut (excepte a la Catalunya Nord, en bona part), la fidelitat de la gent a aquestes menges dolces.
Per tant, és cert que es mantenen i fins creixen certes tradicions, que, en algun cas, han estat adoptades pels migrants (a partir, en general, de la segona generació):la mona, els panellets, la coca de Sant Joan, etc.
Fins i tot, algun d’ aquests costums del Principat o d’ Andorra han avançat cap a d’ altres territoris, com a Menorca (panellets, etc.).
A la major part d’ aquestes festes religioses hom hi associa menjars o dolços,conscientment o inconscientment, d’ una forta càrrega simbòlica i ritual.
Per exemple, menjar panellets o fruita seca per Tots Sants, remet a un antiquíssim simbolisme funerari (fruita seca=igual a energia dels morts), del qual ara no en som conscients però sí que en devien ser els nostres avantpassats.
Aquests rituals del menjar, doncs, a part del seu interès gastronòmic- i per això alguns perviuen fins avui, que són els que esmentarem, tenen també un gran interès antropològic i cultural; al cap i a la fi, el que som ara és el resultat del que, durant generacions i fins mil.lennis, han fet els nostres antecessors. L’aliment, en aquests casos, esdevé un símbol, encara que no se’n sàpiga la significació.
Començant per l´hivern, ens trobem en el moment dels torrons; la primera cita (i recepta) és un text del segle XV (Llibre de totes maneres de confits). En algunes comarques (com l´Alt Empordà), també es manté al tradició del tortell (dit també rabassa) que el padrí regala al fillol. Per a fer cagar el tió, es feien servir dolços de pasta de massapà. Les neules, igualment, es troben documentades des de l Edat Mitjana (si bé antigament eren planes). Antigament es feien servir com a ornament de les esglésies.Per Reis la tradició del Tortell, amb una fava, una figureta i una corona de cartró, indica qui és el “rei” o ”reina” de la festa. A la regió de Tortosa per Nadal s’ elaboren bunyols de borratja o “borraines”.
El cicle d’ hivern continua amb Sant Antoni, al qual se li dediquen, en diverses comarques, dolços diversos, a vegades elaborats comunitàriament: bunyols, coquetes, etc. Les coques i coquetes de Sant Antoni encara s’ elaboren a la regió de l´Ebre (així com al nord del País Valencià), especialment a la Terra Alta.
Per Carnestoltes dominen les coques de greixons o llardons: l´ús d’ ous i llardons apunten a allò que serà prohibit durant la Quaresma. El diumenge de Ram és el dia dels currutacos, gimgaletes (o gimbaletes), sisenyors etc. (figuretes, rosquilles, rosaris…) que es pengen al palmó. A la regió de Girona i a Osona, encara és vigent el Tortell del Ram (de brioix i farcit de massapà) per obsequiar els fillols. Un tortell similar, anomenat redort, és propi del Pallars.
Per Setmana Santa, són típics els “brunyols” dits de l´Empordà, però que es fan arreu de les comarques de Girona; a Cadaqués reben el nom de crespells. A l regió de Lleida hi trobem els panadons, dolços i salats (inclouen panses i pinyons en el farcit). Al Pallars hi trobem els pascaions, mena de crespells. Les mones de Pasqua, abans privativa d’ algunes àrees (se n’ exceptuava, en general, la regió de Girona), ara són d´ús generalitzat, si bé sota formes creades pels pastissers, que han abandonat la forma tradicional (un tortell o coca amb ous durs), que es manté a al Catalunya meridional i a la Franja. Al País Valencià es fonen amb el pa socarrat o panou, com a l´Ebre. Al Pllars s’ anomenen redorts i fins redols.
Per Sant Josep, en algunes famílies es feien bunyols (com encara es fan a València), però el dolç més tradicional és la crema: correspon a un moment en què les gallines (no de bateria o de granja) ponien més. Continua essent les postres més populars de la cuina catalana.
Per Sant Joan trobem la coca, actualment feta de brioix i amb un farcit de pinyons, fruita seca i, sovint, crema. En el seu origen podia tenir un format rodó i, per tant, podria simbolitzar el sol del Solstici: cal recordar que , antigament, també es feien coques per Nadal. El mateix ritu, amb menys intensitat se sol repetir per Sant Pere i Sant Jaume.
A l´estiu, sobretot a la regió de Ponent, hi dominen les orelletes, un dolç de paella. Val a dir que en altres àrees d’ Europa , una elaboració similar, es fa per Carnaval i que al País Valencià són també uns dolços rituals; es fan també a la Catalunya Nord per Pasqua, amb el nom de bunyetes, i a Eivissa (si bé aquí són una pasta de forn). En altres llocs de Catalunya, el costum era- i en algun indret- encara ho és- costum menjar coca, normalment de pa de pessic. A l´Empordà i el Maresme encara s’ elaboren, a les cases, les pomes farcides amb carn (“Relleno”).
A la tardor trobem Tots Sants, amb el costum de menjar castanyes torrades i panellets, dits mitgetes en alguna comarca de Ponent. A les Balears hi trobme bunyols. Els dos ingredients, molt energètics, es relacionarien amb un ritu funerari de presa de forces- els avantpassats-, sobretot de cara a l´hivern.
Altres dolços tradicionals tenen un abast local. Citem, entre altres, la coca am cireres de Reus, que s’ elabora en la diada de Corpus, amb la presència d’ una fruita estiuenca, de temporada. La flaona- pastisset farcit de crema, si bé originàriament, i encara avui a Morella, ho és de mató- és típic és típica a Cadaqués per Sant Sebastià, o de Figueres, al’ aplic de Sant Sebastià de la Calçada. I, finalment, diverses menes de cócs i coques, corresponents a diades festives pròpies de les comarques de Lleida, de la Franja, de Castelló de la Plana… Antigament, hi havia altres festes, normalment associades amb un sant, que tenien el seu dolç: Sant Blai, Sant Roc, etc., com la de Sant Antoni, de les poques d’ aquest gènere que han arribat fins avui.
Modernament, ha aparegut un nou calendari llaminer proposat pels pastissers, amb coques i pastissos especials per a diades com la de Sant Jordi o l´11 de Setembre.
REDORTS DEL PALLARS
Un dolç tradicional del Pallars, la Conca de Tremps, l´Alt Urgell… Té la forma de pastissos presents en altres cultures, com Mallorca- ensaïmada-, Montenegro, el Magrib etc. També, segons les zones, té forma de tortell.
A Andorra era un dolç de Pasqua, guarnit amb un o més ous durs, aguantats amb tires de pasta. Correspon a la mona tradicional de diverses comarques. Com a Catalunya era un regal dels padrins als seus fillols. Es feia amb farina, sucre, ous i llet, així com mel, greix,fruits secs… També pot ser una varietat de pastís fet de pa de pessic on al mig es posaven fruites confitades. Se solia menjar l’endemà de Pasqua, i equival a la mona, monjoia, etc.
Té forma de coca rodona, generalment foradada al mig, que es feia per als infants en la festa major o altres festes assenyalades als Pallars, Conca de Tremp, Alt Urgell). A Lleida és una coca petita, rodona i prominent al mig, feta de pa de casa, que es fa per a ésser beneïda el dia de Sant Blai, una festa, que arreu, incloent el País Valencià, ha donat diversos dolços tradicionals.
Al Pla de Sant Tirs, Alt Urgell, s’ en diu redol, i e feia per Reis, equivalent al Tortell d’ altres comarques.
Ingredients
300 g de farina 300 g (aproximadament)
2 ous grossos
100 g de sucre
Aigua (la que admeti)
Elaboració
En un atuell barregeu-hi els ous, el sucre i 1/2 dl d’aigua. Amasseu bé amb els dits fins a desfer el sucre. Aneu-hi afegint la farina fins a formar una massa més aviat espessa, ben treballada i suau.
Emmotlleu la massa en forma de redort (forma semblant al dibuix que fa la clova d’un cargol de terra). Tot seguit poseu-la en una llauna, ruixeu-lo amb una mica d’oli per sobre i empolseu-lo amb sucre. Feu-ho coure al forn a una temperatura de 180º fins que creiem que sigui cuit i torrat.
Segons la tradició, els redorts es donaven a la mainada quan feien la capta del llop tot anant per les cases de la Terra Alta, presentant el cap o la pell de l’animal que algú havia mort, en un temps en què matar el llop era premiat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!