Les roselles adornen i també es mengen..
CAMPS DE ROSELLES
Ara és el temps primaveral, temps de cascalls florits: a
Eivissa, on hi prosperen molt bé, i també
en alguns indrets de Catalunya. O cascalls? Com que són plantes parente,s a vegades conviuen perfectament.
La Natura ara imita el pintor Lluís Roura- aquest gran
renovador del paisatgisme- i entapissa el seu esplèndid verd primaveral amb
l´esclat vermell de les roselles. Aquestes plantes són innocents, encara que
tinguin un parent perillós i pinxo, el cascall que farceix els camps de
l´Afganistan i serveix per finançar el poder tribal i el totalitarisme
islamista. Tot i que el malèfic cascall, per a les nostres àvies- perseguides
per guàrdies civils que no tenien res més a fer- era un benèfic remei per al
mal de queixal i per al nadó que no volia dormir. Ara, per cert, en tinc un
preciós exemplar florit a la meva terrassa, però- m’afanyo a dir-, només me n’
interessa el seu goig estètic, no el gaudi estupefaent que té per a altres.
Tornem a la humil rosella que vesteix el camp de piquets: Sam, un amic de
Califòrnia que es passa temporades aquí, m’ ha preguntat, ingènuament, si els
pagesos la sembraven, cosa que m’ ha deixat una mica parat. Igualment, uns
amics jueus belgues també s’estranyaven del roig intens de la flor, contrastant
amb l´esvaït i pàl.lid que llueix a les
terres septentrionals.
El
roig
de la rosella, però, s´escau amb el
roig de la sang, tal com ho veuen els anglesos col.locant-se
al trau, per un dia, una flor de rosella en record d’ un fet de guerra. De
paper o de plàstic, és clar: la rosella, emblema de llibertat,
és l´única flor que no es deixa posar en un pitxer, ja que els fràgils pètals
li cauen de seguida.
En el meu record lingüístic, quan dic rosella, dic un nom
literari: la meva mare, a pagès, em va ensenyar a dir “gallgallaret”, que és el
bonic nom que en diem al meu poble (Vilavenut, Pla de l´Estany). Però, al
costat mateix, i arreu de les terres catalanes, podem sentir-la anomenar
ababol,roella,ruella,rovella,gall,capellà,gallet,badabadoc,
paparota,paramà,quicaraquic,quiquiriquic,quequerequec,cacarequec, cararequec,
coquerecoc (els francesos en diuen, com el cant del gall, coquelicot),pipiripip,peperepep, i encara d’ altres.Noms tan
variats i deliciosos, com cap altra planta, resumit en un terrible amapola, que és l´únic nom que coneixen
la majoria de joves catalans, gràcies a la “benedicció” del bilingüisme.
No heu tastat l´amanida de ruelles?. La saben preparar
les àvies del Pallars, més sàvies que molts cuiners, quan la planta és tendra-
a vegades coincidint amb Setmana Santa-.
Igualment, les
llavors de rosella, torrades amb mel, era una menja dels iber i , actualmetn ,
formen part de qoeues i pastissos de tota l´Europa central i de l´est.. En
realitat també les nostres àvies les afegien a les coques, i per això en deien
“pintacoques”, i encara avui, són un ingredient corrent de la rica pastisseria
del centre i est d’ Europa, compartit per cristians, jueus i islàmics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La grosella, borrella ó cullera florida és una varietat de grumella del rodell granat de la perneda esgrumida. Torrades amb servet, sumides amb gordó i rabades amb bledes son d’una tónica sonada. Pot ser no ho entens, peró tant se val, si no ets grastrónam de renom, conegut més enllá del catalá emprenyat, que et donin pel culé, que el Barça ja fa la resta,…. quin gust senyor !!!.
Jaume, si elimines aquesta aportació, és que no tens sentit de l’humor. Salut.
D’experiències familiars me n’explicava la meva mare, d’origen andalús.
Ella recordava que a les criatures que no podien dormir, se’ls donava
aigua de cascalls perquè es calmessin; però si depassaven la dosi adequada, la feinada era haver de despertar-los, ja que restaven drogats
un temps excessiu.
L’efecte calmant dels cascalls també anava bé per al mal de queixals.
A l’hort de casa, a Fortià, en sortien espontanis cada primavera, ja que
les llavors s’escampaven des del jardí, en què hi eren com a plantes orna-
mentals.
Val a dir que aquestes llavors provenien d’una àvia que tenia cascalls, fets
servir com a plantes ornamentals. i que no s’utilitzaven de forma clandestina.
Quan érem petits juegàvem a gall o gallina amb les que encara no s havien obert. Es tractava d endevinar el seu color vermell com quan floreixen o una mica tirant a salmó, suposo que quan encara falta una mica per obrir-se.