Cara Z

L’altre assassí de Santi Brouard ja té, des de dilluns passat, nom i cognoms. Luís Morcillo Pinillos, qui ja fou jutjat i finalment absolt per manca de proves, és en efecte un dels dos botxins de l’històric dirigent de l’esquerra abertzale, segons que ha declarat ell mateix al diari El Mundo. Gairebé trenta anys després de la que probablement siga l’acció criminal més repugnant perpetrada per un estat així dit democràtic contra un dels seus representants polítics, la declaració de Morcillo esgarrifa, però no tant per la seua fredor com per les implicacions que se’n deriven.

Santiago Brouard, històric dirigent de l’esquerra abertzale, va ser assassinat la vesprada del 20 de novembre de 1984, una data tan funesta com simbòlica per als seus botxins. Eren vora les sis i mitja quan dos individus armats entraren en la seua consulta de pediatria i crivellaren qui llavors era el portaveu d’Herri Batasuna al parlament basc. Nou trets en total, cinc d’ells al cap, amb què els GAL segaren la vida del diputat abertzale. En aquell moment, Brouard era també apoderat de les Juntes Generals de Biscaia i senador del Regne d’Espanya. Convé remarcar això perquè segons el DIEC, l’ ‘assassinat d’un alt personatge de l’Estat’ constitueix un magnicidi.

Pensem bé, doncs, com cabria qualificar el govern d’un estat que encarrega l’execució sumaríssima d’un dels seus més alts representants a uns vulgars sicaris. Sí, senyors, sicaris d’Espanya. Pagats, com és evident, amb diners del contribuent via una partida pressupostària amb nom tan sinistre com ara ‘Fondos Reservados’. Luis Morcillo i Rafael López Ocaña -condemnat aquest darrer a 33 anys de presó dels quals només en va complir 12- perpetraren el magnicidi per 7,5 milions de pessetes de l’època. Mera quincalla en una operació que en va moure més de 25, que es volatilitzaren en el camí que baixas dels ornats despatxos del poder madrileny fins a les més nauseabundes ‘clavegueres de l’Estat’, en què a l’home d’estat Felipe li agradava defensar-se amb ungles i dents.

De fet, aquesta nova declaració no fa més que corroborar amb ets i uts el que ja va declarar López Ocaña en el seu moment: que l’atemptat havia estat encarregat pel llavors comandant de la Guardia Civil Rafael Masa, amic íntim de Luis Morcillo (padrí d’un dels seus fills), qui al seu torn hauria rebut l’ordre i els diners d’un alt càrrec del govern del PSOE, ni més ni menys que Julián Sancristóbal, tot un director general de la Seguretat de l’Estat i governador civil de Biscaia. Juntament amb Masa, també hauria intervingut en la planificació i preparació de l’atemptat el sotscomissari de la Policia Nacional de Bilbao, José Amedo.

No diré que estic indignat amb tota aquesta història perquè dissortadament aquest mot ha esdevingut un tòpic ja massa suat per acció i efecte de la maquinària mediàtica espanyola. Però tampoc no és ben bé indignació el sentiment que ara mateix em recorre les venes. Ràbia és en canvi la paraula més adequada. I bé, a aquestes alçades de la pel·lícula no és la guerra bruta el que em fa bullir la sang; això és un fet que es dóna per descomptat en conflictes d’aquesta mena i gairebé diria que una conseqüència natural. El que em treu completament de polleguera és la hipocresia del discurs pseudodemocràtic d’un estat d’aquesta mena. Allò que els poders fàctics del règim de la II Restauració en diuen amb tot el cinisme “el triomf de la democràcia sobre les pistoles”.

Això no obstant, tot un Felipe González -encara ara presumpte Señor X– s’expressava en la seua aparició al documental La pelota vasca i en una data tan tardana com 2003 en els següents termes:

“Los militares por qué tienen que quedar en los cuarteles? Pues porque tienen las armas. Pues bien, estos señores [ETA] quieren tener las armas y la palabra.”

Aquest mateix senyor, que justificava la innocència de l’Estat tot vantant-se que si haguera volgut acabar amb ETA per aquesta via, sens dubte ho hauria aconseguit, allargava encara més l’ombra de la seua sospita i reblava el clau quan en una sonada entrevista concedida a El País a 2010 va afirmar:

“Tuve que decidir si se volaba a la cúpula de ETA. Dije no. Y no sé si hice lo correcto”.

Quan un règim polític, siga del caire que siga, assassina vilment ciutadans -siguen aquests criminals o no- per raons purament polítiques, en realitat el que fa és situar-se en un extrem determinat d’un conflicte. En conseqüència, atorga de facto l’estatus de “bàndol combatent” a tots aquells que el desafien i legitima així qualsevol forma de lluita que contra ell es desenvolupe, incloent-hi, evidentment, la via armada. En altres paraules, accions com l’assassinat de Brouard palesen l’existència del conflicte basc com a un fet objectiu, més enllà del discurs polític. I de retop es fa evident que la consideració d’ETA com a ‘banda terrorista’ no és més que una etiqueta interessada, car no és menys terrorista un estat que se serveix dels mateixos mètodes per desfer-se dels elements indesitjables. Amb l’agreujant que parlem d’un règim que es presumeix democràtic, amb tota la maquinària política i mediàtica de l’Estat al darrere i el que és més sagnant, amb els impostos de tots -també els de les víctimes de la guerra bruta-.

La sort que van córrer alguns d’aquells sicaris és coneguda. Després de la detenció de López Ocaña, Rafael Masa i Luis Morcillo fugiren a Veneçuela i poc després a Colòmbia, on s’integraren tan bé entre la fauna local que acabaren fent d’homes de feines del narco. A Masa, després de ser expulsat i posteriorment reincorporat a la Guardia Civil l’enxamparen a la Costera amb 100 quilos de cocaïna al damunt l’any 2001. Morcillo i Amedo foren absolts gràcies al silenci dels seus còmplices. Sancristóbal va acabar condemnat per malversació de fons públics i pel segrest de Segundo Marey. Amb ell caigueren altres peixos grossos del govern felipista; el socialista basc Ricardo García Damborenea, el ministre de l’Interior José Barrinuevo i el seu subsecretari Rafael Vera, per esmentar els més coneguts.

Altres dirigents d’aquella època en van sortir més ben parats i encara avui són primers espases de la política espanyola. A Alfredo Pérez Rubalcaba, qui en 1984 ja ocupava un càrrec de confiança en l’administració felipista, li va tocar fer d’escombraire quan el cas dels GAL va esclatar en la cara del govern socialista als noranta i la merda de les clavegueres amenaçava d’inundar Moncloa fins a la teulada. Com a premi al millor gos llebrer, potser, va esdevenir home fort del partit i del govern Zapatero, per contrast amb personatges com Alfonso Guerra, que abaixà el perfil i s’acontentà amb el paper de pretorià del PSOE cañí. L’únic diputat que cova la banqueta des de l’inici de la ‘Transacció’.

Tres dècades després d’aquells crims d’estat, la maquinària idiotitzadora del règim funciona en overclocking per tal de tapar vies d’aigua en un vaixell a punt d’esclatar en mil esquerdes. De moment, però, encara és capaç de contindre l’allau explosiu gràcies a urdangarins, escraches i desnonaments a tiri i bandiri. Debats molt dignes tots ells, però que no aborden més que tangencialment el que veritablement és el fons de la qüestió: que vivim en un estat supremacista regit per dinàmiques de centre-perifèria (llegiu ací senyors-serfs) en què qualsevol paregut amb la democràcia és merament estètic. En què hom tortura de manera sistemàtica, amb la connivència de jutges estrela i el silenci còmplice dels mass media.

L’Espanya que ens ha tocat en desgràcia és un país en què la misèria moral dels seus dirigents encara els empeny a la reducció dels conflictes ad ETAm per justificar-ne la cacera de bruixes. Un estat on qualsevol que s’opose als interessos del Bipartit s’exposa a la persecució, la tortura, el presidi i en el pitjor dels casos a la mort. Ahir foren Santi Brouard i Josu Muguruza, però també Miquel Grau, Martí Marcó i Guillem Agulló; avui són Arnaldo Otegi i els joves de Segi detinguts aquesta mateixa setmana. Demà… demà podria ser jo mateix. O vostès.