Cara Z

No estic massa versat en política italiana. Tot el meu coneixement d’aquell país -vaja això per davant- està contingut en un any intens d’estada Erasmus a una Bolonya potser menys docta del que caldria esperar, tan grossa com sempre i això sí, més díscola que de costum. Corria l’any 2009, tant allà com ací tot just despertàvem l’endemà de la bacanal -dita encara “leve desaceleración” pel govern espanyol de torn- i encara crèiem que aquella ressaca marxaria amb un simple ibuprofè.

Al marge del camp de distorsió de la realitat que aquell famós programa d’intercanvi genera, la capital de l’Alma Mater ja esmolava les eines per destronar el príncep de les velines. Era així que poc que t’infiltrares entre la fauna local, constituïda majoritàriament per estudiants de giurisprudenza -advocats per als amics-, podies palpar una gran inquietud. Diguem-li indignació ara que el mot ha fet fama, diguem-li neguit profund; l’atmosfera era quasi-bé angoixant.

Era aquell, en qualsevol cas, un malestar que s’encenia a poqueta nit en la intimitat d’un bon plat de pasta entre amics i temperava hores més tard a plaça, entre guitarres, morettis i alguna que altra canna. Tot plegat tenia un encant gairebé extasiant. Potser el mercuri es contreia a cinc sota zero en una ciutat que té més de centreeuropea que no de cap altra cosa, però ben tost aquell tast d’autenticitat itàlica et feia sentir plenament mediterrani. De fet, era entre partiggiani quarantins i himnes d’uns rebels i convulsos setanta que et senties en plena comunió amb els habitants d’aquell indret, cosins germans, llatins tots.

També així en els moments de rauxa. I doncs, entremig d’aquells sopars carbohidrogenats la indignació revestia una gravetat genuïna. Hi havia preocupació per l’omnipresència de la corrupció en un país on la llarga mà de Berlusconi feia i desfeia a plaer. La dretanització de la política impregnava llavors tots els àmbits de la vida, i aquells estudiants s’ho agafaven a pit. Ni tan sols aquella elegància tan senyera dels italians no aconseguia dissimular la mala maror. Per això, en més d’una ocasió no em vaig poder estar de ficar el dit a la llaga: “Qui sap, potser d’ací a poc podré dir que vaig viure un any a la Itàlia pre-neofeixista”. La sorpresa fou que, lluny del que esperava, una conya benintencionada va suscitar una resposta del tot seriosa: “Doncs pot ser, no ho descartes”.

No foren tant les paraules com el semblant de qui les pronunciava. Em va sobtar aquell pessimisme de fons, encara que estiguera alleujat per l’alegria pròpia de la vida estudiantesca i les bondats d’un tarannà obert. Pot ser per això no em vaig estranyar gens quan els gentilhomes de Brussel·les -els que controlen el destí dels més de tres-cents milions d’enganyats pel somni neoliberal europeu- van copsar l’amenaça borsària implícita en la megalomania del Cavaliere i encomanaren Mario Monti de quadrar caixa. Una maniobra àgil per a un múscul, el de la troica, cada dia més avesat a exercir el seu poder sense disfresses. A qui li interessa la democràcia quan parlem de beneficis?

Monti, gris cadell de Goldman Sachs, tecnòcrata amb pedigree i funambulista dels despatxos, va aconseguir contra tot pronòstic resistir un any sencer al comandament de la nau. Això malgrat la flaire de càmfora democratacristiana que potser evoca la nostàlgia de molts. No és fàcil mantindre a ratlla l’ombra d’aquella Democrazia Cristiana que implosionà a principis dels noranta i va trasbalsar un establishment de quasi quatre dècades. Però la flagrant derrota electoral del “professor” va acabar amb tota esperança de retorn a un model completament finat, i al que Itàlia no ha sabut trobar (encara!) cap alternativa viable.

La darrera convocatòria electoral només ha materialitzat allò que fa quatre anys començava a cristal·litzar. Els deixebles de Beppe Grillo, els grillini, i el seu Movimento 5 Stelle han pres les cambres per fer-li una OPA hostil a un sistema anquilosat, estancat, mastodòntic. No són polítics, no són teòrics, no tenen programa més enllà del sentit comú i el lliure albir: no són un partit, però no se n’avergonyeixen, sinó que en fan gala. Són gent comuna, ciutadans anònims farts que els trepitgen els drets en base a fantasmes ad hoc.

La mediatocràcia els mira amb rezel, com ho fa amb qualsevol cosa pensada per trastocar l’statu quo. I això és el que han vingut a fer. Si aconsegueixen precipitar el canvi o acaben instrumentalitzats i convertits en una baula més de la cadena, només el temps ho dirà. Ara per ara, però, són una revolta digna d’aquella estranya combinació de rauxa i alegria de viure experimentada als carrers de Bolonya. Una esmena a la totalitat, un experiment sociopolític, una soffisticazione que només pel seu caràcter de novetat, mereix un marge de confiança. Deixem-los (des)fer, doncs.