Cara Z

Permeten-me que els faça una revelació: la igualtat és una paraulota, un vocable coent. Un exabrupte. No tinc res de personal contra el mot, però el concepte al què fa de còmplice és prou abstracte com per a deixar-se prostituir alegrement per la vèrbola de qualsevol garlaire. En base a una interpretació de la igualtat més pròpia de talibans que d’orgullosos fills de la Il·lustració es va construir l’engendre polític i històric que encara avui és l’estat francès, per exemple.

Facen l’esforç, imaginen al gran burgès: parisenc, farcit de bitllets, pletòric en havent degollat el Monstre, ansiós per ocupar la seua poltrona. “D’acord, ara Déu és la pela però… i la nació? La nació és París, i París som nosaltres! Si hem de ser iguals, siguem tots igual de francesos. I què és França? França és París i París som… nosaltres!” I així és que avui el Llenguadoc és una anècdota, la Bretanya una brisa suau, Alsàcia i Lorena un trofeu de guerra, Còrsega un pati d’esplai i l’Iparralde i la Catalunya Nord sengles reserves indígenes amb connexions transpirinenques. Nacions en igualtat sota el cilindre de la piconadora identitària francesa. Reduïdes a mers vèrtex pseudoregionals. Pàries de l’Hexàgon. Ombres i cendra.

Espanya, amb la seua històrica i reconeguda traça política, va importar als gavatxos només la part perversa del model. La vessant transformadora que implicava drets i justícia social, però, la van encomanar a tot allò de “la revolución pendiente” (aquella que no van deixar fer ni a la Falange) per tal de mantenir la plèiade de llepons de la villa y corte i, paradoxalment, un rei francès. I el resultat de tot plegat, ja el coneixen. Per què diem que el mal ve d’Almansa quan caldria dir que ve de França?

Canviem, però, d’època i d’espai. La Xina, el gran drac asiàtic, la superpotència a l’aguait, la fàbrica del món. Un imperi mil·lenari subjugat per Occident una vegada i alçat en armes de la mà d’un dels éssers més despòtics i egòlatres que ha parit mai la història. Enganyat una vegada més per una igualtat quimèrica. El camarada Mao va dur la igualtat als xinesos, ja es pot ben dir! La igualtat en la manca de drets; el dret d’esser porgat, reeducat o eliminat; la llibertat de morir-te de fam produint acer per al govern mentre els teus camps es podreixen. Quaranta milions de xinesos van haver d’exercir-la durant el “Gran Salt Endavant” (pel precipici, s’entén). D’això el Gran Timonell en va dir “tres anys de desastres naturals”. Avui, a la Xina de la cinquena generació, d’això encara està prohibit parlar.

Cert, aquests fets queden ja molt enrere; ara Xina és la segona potència mundial. Tenen raó. Tant és així que avui la facècia de la igualtat ja no serveix ni com a coartada retòrica per al poti-poti en què ha vingut a convertir-se l’així dit “socialisme amb característiques xineses”. He de reconèixer, però, que als jerarques del PCX no els falta enginy quan toca rebatejar les coses. O bé, tot podria ser, tenen un sentit de l’humor que frega el sadisme. Ho deixe al seu criteri. Al canvi de model econòmic, per exemple, Deng Xiaoping el va anomenar “Un país, dos sistemes”. Tenia raó l’home. Com definir les la via xinesa al socialisme si no és explicant que consisteix en un govern criptofeixista amb una economia capitalista d’exportació a gran escala? Ja veuen, lo milloret de cada casa. Com a l’Espanya una des de Felip V fins a qui esdevindrà Felip VI de Castella i -vés quina ironia- V d’Aragó.

On ha quedat aquella anhelada igualtat socialista a la Xina que hereta Xi Jinping? Els fills i els nets del Gran Salt ara salten literalment, però al buit des de les finestres de la Foxconn, un macrocamp d’esclavatge postmodern comparable a qualsevol plantació de cotó de l’Alabama vuitcentista, per no dir-ne una de més grossa. Solució al problema dels suïcidis? Instal·lar xarxes de seguretat a l’alçada del segon pis i així convertir una eixida a la desesperada en una fantàstica experiència bungee jumping sense corda. Gràcies a això, però, els fills renegats de la classe obrera occidental tenim telèfons futuristes amb fruites mossegades o simpàtics marcianets a preus simbòlics que van dels 200 als 700 euros i que ens ofereixen la possibilitat de compadir-nos de tots els pàries del món en temps real.

És per tot això que -no em puc estar de confessar-ho- m’ompli de goig l’allau de notícies sobre els intolerables nivells de pol·lució de l’aire en les grans urbs del gegant asiàtic. Ja em perdonaran els ecologistes, però la imatge és d’una justícia poètica: Pequín, Xangai, Shenzhen cobertes per una tèrbola i espessa boira química que s’escampa com una plaga de llagostes. És la cara més visible de la misèria moral d’una casta sacerdotal de governants multimilionaris i hipòcrites. I també l’únic exemple ressenyable d’igualtat real entre els xinesos. Rics i pobres, a la fi iguals, entre la merda.

PS. Si volen aprofundir en el tema, no deixen de veure Made in China. La cara bruta del gegant asiàtic en 30 minuts que no tenen desperdici. Un documental, per cert, programat originalment a TV3 per al diumenge 24 de febrer i finalment emés una setmana més tard, el 3 de març. ‘Casualment’ aquell mateix cap de setmana cloïa a Barcelona el Mobile World Congress. No cal dir més.