Isaac Peraire Soler
Quan surt el sol, surt per a tothom, sense preguntes ni privilegis...
Un mes després de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona (comentari a Vilaweb), val la pena parar un moment i donar-hi algunes voltes. Primer de tot, constato que no podem pretendre que amb un mes hi hagi hagut grans canvis. Amb un mes de temps, poden passar moltes coses, sí, però és evident que una lluita tant llarga com és la consecució de l’Estat propi no s’hagi assolit amb aquest últim període de temps.
El més important crec que ha estat el sorgiment de més consciències independentistes, el típic “ostres, potser sí que és el què ens convé”, o el “carai, ja són molts que defensen la independència”. I la mar de lletra que s’ha escrit entorn el què va passar el 10-J i el debat que ha despertat.
Continuo pensant que la transició cap a la independència no té retorn. I penso que ara mateix tenim un període d’un parell de mesos ‘enverinats’ per les eleccions al Parlament de Catalunya. La veritat l’haurem de veure l’endemà d’aquestes eleccions i els resultats que en puguin sorgir. Per tenir un bon “endemà”, però, cal tenir uns bons resultats independentistes a la cambra catalana. I de moment, només hi ha una opció clara, de llarga tradició, seriosa i rigorosa.
Per altra banda, recomano l’article del mestre sociòleg Manuel Castells (llegir aquí), que sota el títol “¿Independencia?” fa un interessant relat. També el comentari d’Ernest Benach, dedicat a aquest article del professor Castells.
La independència es va apropant. Però no ho fa tota sola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!