Isaac Peraire Soler

Diumenge al vespre vaig ser un dels pocs que va seguir en directe l’entrevista que Xavi Torres li va fer al President Laporta. Dic un dels pocs, perquè he vist que molta audiència no van tenir, malgrat l’aposta de TVC d’emetre el Gol a Gol per TV3 en horari de màxima audiència.

Malgrat tot, vaig escoltar-los atentament. Xavi Torres ja anunciava de bon principi que seria una entrevista sense límits. Penso que va fer una entrevista completa, però sense conclusions. Torres va fer de periodista dur, directe (potser volia imitar l’estil Terribas?), intentant esgarrapar profundament, i possiblement intimidar a l’entrevistat. Va realitzar unes qüestions encaminades a aconseguir massa titulars. I així va ser. L’endemà, uns quants titulars i, de conclusions que no sabéssim, poques. (Hi ha més…)

Va estar molt bé l’efecte mirall que li van fer. Encara que, depèn com, semblés un programa del cor. Això de passar-li uns vídeos en què les seves actuacions són qüestionades (la llotja de Manchester, i el ja històric “al loro”), va servir per notar la cara més humana de Laporta, penedit del què estava veient. Jo la reacció de Manchester l’entenc, la que proporcionà la sortida de to a la trobada de penyes, em sembla lamentable; veient les imatges, no m’extranyaria si em diguéssin que en aquells moments el President estava fora de sí. Entenc que ha de cuidar les formes (és president del Barça), però també entenc que dues (o tres) sortides de to amb cinc anys de mandat, amb l’entorn barcelonista tal i com és, no està malament. Jo li perdono.

Més coses que van donar o podien donar titulars: ell no ha de controlar el què fan els jugadors a la vida privada; d’acord; però ell és el màxim responsable que les coses rutllin. Sandro Rosell no podria ser bon president; al moment de formular-li la pregunta, jo esperava la típica resposta de “jo no sóc ningú per dir-ho” o, “no ho sé”, però no, l’home va deixar anar un contundent “NO”, i em va alegrar. Em va alegrar la forma com va respondre, perquè va sorprendre’m. Però penso que, efectivament, no és ningú per dir que Rosell no podria ser un bon president del Barça.

Ara està passant un moment complicat. No totes li ponen, com al principi. Ja no és el president simpàtic, jove i mediàtic que era al principi. I això n’hi ha que ho aprofiten. També em dóna la sensació que la premsa no li és amiga. Els titulars de l’endemà d’aquesta entrevista de la majoria dels diaris, no li eren gens favorables. Sabent més o menys com es decideixen els titulars que es publicaran, em fa ratificar que no ho tindrà fàcil per recuperar la seva popularitat.

Jo, li faig un vot de confiança. Que acabi el mandat tranquil·lament, que intenti recuperar el rumb, que demostri que ho pot fer. Sinó, llavors ja li passarem comptes, però el seu compromís és per a un temps més.

Algun vídeo de l’entrevista es pot veure clicant aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!