La nostra llengua ha tornat a ser víctima d’un nou entrebanc i amb poc temps ens hem resituat com fa vint anys o pitjor. Si volem defensar el català caldrà mobilitzar-nos plegats contra la imposició del règim espanyol.
En el mateix dia es fa saber la fi del circuit català de TVE mentre Ràdio 4 sobreviu enmig de la incertesa quan ha estat un dels gran centres de producció televisiu i que Ensenyament podrà permetre per decret que augmentin les hores de classe en castellà.
No podem quedar-nos de braços plegats i veure com ens trepitgen altre vegada i s’ataca la nostra llengua, que ja es troba en una situació prou feble. I més si es fa des de Madrid i amb el suport (com a mínim amb la no protesta) del govern de la Generalitat. Serà fruit dels quatre que es queixen perquè els seus fills estudiïn en la lengua del Estado o casualitat de tenir un president espanyolista que diu que precisament vol millorar el seu català? […]
Quan havia de començar l’Ensenyament Genenal Bàsic (E.G.B.) els meus pares van buscar la que creien que podia ser la millor escola per a mi. Van optar per una escola privada, posteriorment concertada. Per diferents raons no vaig poder entrar-hi i vaig haver d’esperar un any. Però en el meu cervell encara mantinc aquella imatge d’un home fent-me preguntes per saber el meu nivell i a l’hora de descriure els dibuixos que m’ensenyava me’n repetia algun constantment perquè no el deia correctament. En concret, recordo com em preguntava per un objecte que coneixia i que havia aprés en la llengua de casa: un fanal. No recordo si a part de "fanal" vaig dir d’altres paraules però si que una i altra vegada em deia que errava fins que em digué que allò era una "farola". Com he dit, aquesta no va ser la causa única per no entrar a l’escola aquell any però sempre més l’he recordat. Posteriorment, hi vaig passar tretze anys de la meva vida acadèmica. EGB, BUP i COU. És fàcil deduïr que l’ensenyament, sobretot en la primera etapa de l’EGB, va ser en castellà i només tenia la classe de llengua i literatura catalana en aquesta llengua. Per acabar d’adobar-ho, molts dels professors eren religiosos. Com a conseqüència, vaig enfortir el meu rebuig cap a tot allò que tenia a veure amb la religió i l’església (i la catòlica en particular) i a fer-me fort amb la que havia estat la meva llengua d’aprenentatge. El català que es parlava a casa. Tot i això, crec que no m’ha suposat cap entrebanc aprendre una llengua com el castellà i després l’anglès abans d’arribar als estudis universitaris. Això m’ha permés de prendre apunts simultàneament i entendre amb la meva llengua tot allò que se m’explicava en castellà. Però una cosa és tenir una avantatge en el coneixement de més d’un idioma i l’altre és que s’obligi per decret a potenciar la llengua imperialista en decriment de la llengua vehicular del país i la que, veritablement, es troba en perill. Perquè la realitat al carrer és la inferioritat del català respecte el castellà, en tots els àmbits. Totes les llengues evolucionen i moren. Totes, el castellà també. Però és legítim defensar la que es troba en perill en una situació de bilingüisme, cosa que no s’ha aconseguit en el nostre país mostrant altre cop la nostra idiosincràcia de poble submís. I això és fruit d’una Llei de normalització Lingüística que no arribà a complir-se com exigia i, ara, amb la nova onada de migració la llengua es veu encara més amenaçada. I aquí hi tenim part de culpa nosaltes. Quants immigrants poden fer una vida completament normal sense parlar una paraula de català. És més, alguns no necessiten ni parlar correctament el castellà. En canvi, en els programes polítics de les darreres eleccions tothom apostava pel coneixement de tres llengues per potenciar la competitivitat. Com es volen conèixer noves llengues si no es potencia la pròpia?
A veure si aquesta Entesa catalanista dels colllons defensa les poques opcions que l’Estatut ens va deixar i planta cara a Madrid. Però davant d’altres situacions, crec que seia bo començar a pensar en una mobilització conjunta. Si quatre pares van remoure-ho tot per aconseguir que els fills estudiessin en castellà la societat catalana ha de reclamar allò que vol i que no se’ns pot negar segons la gran norma que ens regeix, la Santa Constitució.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
una de les coses que mes em va agradar del debat d’investidura es veure al nou president, vingut de córdoba de jove, defensar (en el seu català d’immigrant après per pròpia voluntat i al carrer) l’ús del català i la llei de política lingüítica, davant dels atacs, en un català perfecte, del català Albert Rivera. Això és el que més mal fa als que ataquen la nostra llengua. Ni Mas, ni Carod, quants més Montilles i Mohameds siguém capaços d’integrar més assegurat estarà el nostre futur contra els Rivera, Vidal-Quadras i d’altres autòctons que ja vindran.