Ismes

He esperat uns dies per escriure aquest apunt. Perquè no volia plasmar les primeres sensacions que tenia en la prèvia de la prova mentre anava descobrint el nombre de participants, tones de material, periodistes, diners i tot allò que acompanya la prova. I també perquè volia esperar a que el ral·li (?) arribés a Àfrica, la vertadera protagonista. La víctima d’aquesta barreja d’aventura i competició.
El cap de setmana començà a Lisboa una nova edició de la que molts diuen que és l’aventura més gran del món del motor: el Dakar. Però és molt més.

[…]

Per a molts, el Dakar és el gran repte. Però per a molts altres sense veu és una possibilitat. El més fàcil és acusar la cursa per la contaminació que comporta la seva caravana, pel xoc de cultures, els interessos econòmics, el representar un exemple més de l’arrogància dels països rics sobre els pobres, … Però, aquests arguments, com gairebé tots, poden ser capgirats.tot i que alguna cosa succeeix quan l’organització ha de suspendre dues etapes per seguretat només començar i variar el traçat inicial (pensat des de fa molts mesos) i en la segona etapa ja han aparegut intents de pillatge.
Potser és malenconia o desconeixement però aquesta prova no em recorda gens a l’aventura que sentia anomenar en la meva adolescència per aquestes dates i que era filla del desaparegut Thierry Sabine. Cada vegada ho veig més com un circ que es crea com a excusa de banc de proves de les grans marques del motor i dels interessos de les marques publicitàries.
Ho sento pels seguidors del motor. Haig de dir que no puc ser del tot imparcial perquè no m’agrada el motor però em sembla lamentable l’exhibició de poder en zones de grans carències, on el paisatge només és un mer pretext. Un ral·li (?) té sentit en si mateix dins d’una competició global i en qualsevol país europeu però el Dakar surt d’aquests paràmetres.
Com es veu molt el llautó, els darrers anys s’ha volgut mostrar la prova com un intent d’ajudar els països africans pal·liant les seves necessitats bàsiques. Jajaja. Quina hipocresia! Aquest any, per exemple, es repeteix per tercera vegada la iniciativa de la Fundació Dakar Solidari, que repartirà medicaments, instruments mèdics i fins i tot una ambulància a Mauritania i Senegal. Brillant iniciativa. Algú em pot explicar els objectius obtinguts amb les aportacions dels altres dos anys? Com a participants, hi trobem el Total Stone competition, equip de Manuel Durán i Enric González que, coordinats amb la Creu Roja del Senegal, repartirà material escolar , medicines i aliments per als nens de l’hospital de Dakar (Suposo que els hi faran arribar igualment si no arriben a les platges del Llac Rosa). I per arrodonir-ho, Aldees Infantils SOS i l’equip Pelayo (algú el coneix en el pronòstic de guanyadors?) apadrinaran 4.000 nens.
Totes aquestes iniciatives són correctes si estan pensades per ajudar tot i que jo sóc partidari d’un altre tipus d’ajuda (ensenyar a pescar en lloc de donar el peix a taula) però… també es té en compte el dany natural que farà la caravana? Els atropellaments que poden existir per veure aquests benvinguts màgics? Els quatre aprofitats que s’aprofitaran dels grans enganyats?
El Dakar, per a uns és una il·lusó on arribar a la fi ja té un gran valor. Per a d’altres, és un gran escenari publicitari. I, per a molts, és una acció que arriba anualment com ho fan els reis d’Orient per a la nostra quitxalla.
Pel que fa al món del motor en sí, dues marques publicit? ries i els seus pilots es reserven la glòria del triomf en motos, Gauloises i Repsol, perquè ambdues formen part de l’equip oficial KTM i de tota la gran infraestructura que arrosseguen.
Pel que fa a cotxes, BMW, Mitsubishi i Volkswagen lluiten per una victòria que els hi doni prestigi a nivell internacional i que es pugui traduir en publicitat i un augment en les vendes dels seus vehicles.
Fora de la competició però dins del circ hi trobem els grans monstres que formen els camions d’aprovisionament i mec? nics, encarregats de transportar les eines i recanvis pesants, tot i que també corren molt. I, per últim, una modalitat dels darrers anys (una altra manera d’incrementar el nombre de participants i la "grandesa" de la prova), els quads. Diuen que és una categoria molt dura i hi trobem com a favorit el guanyador de l’any passat: el català José Manuel González. De fet, aquesta prova sempre ha tingut accent català . Des dels corredors fins als organitzadors (Joan Porcar, ex-corredor que ara intenta prendre el camí de Sabine). I aquesta colla de pilots catalans i espanyols es tradueix en una caravana paral·lel·la de periodistes que segueixen l’aventura per estar dins del grup de favorits. aquest any, la prova més òbvia és l’explicació conjunta de Nani Roma i Marc Coma (en la foto, pels amants del motor) en un bloc (Per cert, els que el visiteu, fixeu-vos en l’adreça del bloc. Anunci descarat? Propaganda subliminal?).
Però aquest apunt també vol intentar ser objectiu i s’ha de deixar una cosa clara: si el Dakar existeix és perquè els estats africans així ho volen. Potser és una manera de malvendre’s. Segur que no és la millor solució. Però siguem realistes. La caravana de cotxes i motos és un aparador de l’Àfrica, d’una part del continent que si no fos per la prova automobilística només sortiria a les notícies per desgràcies i per les fotografies d’algun periodista perdut que hi voldria retratar les misèries d’aquelles terres. Els ciutadans són els primers en esperar l’espectacle per intentar treure’n algun profit. I no parlem del privilegiats de torn que en poden obtenir beneficis econòmics… I és que, per a mi, el fet que la prova passi per les seves terres és un gran esdeveniment comparable a quan una ciutat europea vol organitzar uns jocs d’atletisme, natació o qualsevol altre esport. O els campionats internacionals estatals. O, inclús, els Jocs Olímpics. Perquè durant un període de temps són notícia i es parla d’ells.
El mateix passa a l’Àfrica. És una manera de mostrar-se al món. De dir que encara són vius. i, malauradament, és de les poques oportunitats que tenen per fer-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!