Havíem quedat per sopar plegats. Un d’aquests sopars ja típics i
"familiars". Vaig arribar amb el vi que havia comprat, dubitatiu pel
que en podien pensar la resta. Jo no en bec i no n’entenc. Per tant, em
vaig guiar pel consell de l’amfitrió. Una barreja entre l’ajuda del
dependent (que fou dependenta) i deixar-me portar per l’etiqueta més
atractiva (per poc el màrqueting no em decanta per un vi amb etiqueta
d’en Mariscal). Una vegada arribat, vaig haver d’anar a buscar als
futboleros que estaven mirant el Barça en un Restaurant.
M’hi
arribo, alço el cap davant la porta i sento la primera explosió
d’admiració dels qui es trobaven en el local. Obro la porta cercant els
meus amics conjuntament amb un segon OOhhhh dels assistents. I mentre m’endinço i veig
aquells a qui cercava, una tercera exclamació seguida del crit unànim
mentre la gent s’alçava: Goooool. En Ronaldinho havia fet de les
seves, altre cop. Saludo als meus i veig la pantalla amb el brasiler
sense la samarreta solidària i tot cofoi. M’espero a veure la repetició
mentre els seguidors comenten la jugada sencera. Acabo de veure l’acció des de diferents angles i ralentida i només tinc un pensament: Collons, quin paio! Un gol d’aquells que recorrerà moltes televisions i milers de pupil·les i s’arxivarà per a resums de jugades futboleres destacades.
Però
el gol de veritat encara havia d’arribar. […]
Finalitza el partit i ens
dirigim a Ca l’amfitrió (local acollidor sense estrella Michelin però
amb una gran vista del cel des del patí) per sopar. El pobre, estava
estressat amb una truita de patates. Però realment se’n sortí molt bé.
Reconec que ho vaig tenir més fàcil portant el vi.
Després de les salutacions en grup, inici del sopar. Tan típic i deliciós com ho és sempre.
Ens retrobem, mengem, parlem i fem broma. Sembla senzill, però omple. Aquesta vegada, el
sopar tenia tema monogràfic: El resultat postelectoral. De fet, a la taula s’hi
reflectia força bé la realitat dels comicis. Fins i tot pel que fa a
l’abstenció. Les exposicions giraven al voltant del mateix que la campanya: Mas o Montilla. Els
perquès dels acords o desacords, que si aquest no val, que si l’altre
és un fals, que aquell és un gandul i continua amb poltrona, inclús es feren prediccions de temps de vida del nou govern. Com en la vida
quotidiana, però entre amics. I després diuen que la societat civil està cansada i no s’interessa per la política…
Amb unes delicioses postres que van portar una de les parelles de comensals semblava que s’acabava l’àpat. Potser sí. Però començava la celebració d’un gran GOL. De sobte, sorgí una botella de Moët. Xampany en lloc de cava? I tant! L’ocasió ho volia. En M i l’E ens van anunciar que esperen tornar a ser pares d’aquí a sis mesos aproximadament. Gooooooooooooooooooooooool. El futur pare, mostrant el seu caràcter, seguia amb el símil futbolístic i treia pit de les seves estadístiques: dos gols de dos intents. Un pur davanter centre. El tema de conversa s’esbiaixà cap a la maternitat, l’educació, la família… Part dels comensals que representaven l’abstenció en el tema de la política van entrar fort sobre la situació de la propera mare. Ells ja han fet la feina, de moment. Això encetà les apostes per a veure qui els havia de seguir i poder veure’ns plegats amb la quitxalla. La N en té ganes però en X vol esperar el moment. D’acord. Tot arribarà. L’amfitrió diu que no li fa molta gràcia però tots reconeixem que seria un magnífic pare. No importa. El més important és seguir el dia a dia. El futur és incert. Després del gol d’ahir, potser en Ronnie és incapaç de tirar de l’equip contra el Werder Bremen. Això pot passar i el món no s’acabarà. Ahir el més important era la celebració del gran gol a la vida. Aquest sí que garenteix futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els gols del Ronaldinho també són vida. Bona vesprada