Tot això són pel·lícules

“Treu-me d’aquest somni maleït que m’ha atrapat el cor”, diu una de les veus del més lynchià dels films de David Lynch (Terciopelo azul, Twin Peaks), INLAND EMPIRE. Un esquiu tour de force d’imatges oníriques, de gairebé tres hores de durada, ara disponible en DVD.

Una actriu en decadència és escollida per protagonitzar el remake d’una pel·lícula polonesa maleïda. Tractant-se d’una obra de David Lynch és d’esperar que les fronteres entre la personalitat de la actriu i la del seu paper es vagin fonent, i la seva identitat es disolgui (o desdobli) de la mateixa manera que el teixit dramàtic del film es fragmenta en diferents línies narratives no necessàriament paral·leles, esquitxades de presagis de fatalitat i visions que trenquen el desenvolupament linial i ordenat del temps.

INLAND EMPIRE flueix mercurialment, com un riu continu però espès, bell però perillós. Successió de recurrències, al·lucinacions i portes obertes mitjançant les quals trencar les fronteres de la percepció i les lleis de l’espai-temps, apareix com un (autoindulgent?) poema a la llibertat creativa realitzat des de la fascinació surrealista per l’inconscient i el món oníric. Amb la agilitat que li permet un rodatge improvisat mitjançant petites càmeras digitals, Lynch canvia en ocasions el seu habitual paper de demiürg de malsons per convertir-se esporàdicament en un voyeur que observa des de dins com es desenvolupa la seva creació, la més desmesurada i excessiva d’un dels grans poetes de la imatge perturbadora del cinema contemporani. Per aquest mateix motiu molts s’han rendit a ella i li han perdonat les digressions, el metratge potencialment innecessari, les caigudes de ritme, a aquest petit Ulysses cinematogràfic.

Tòtem del cinema nord-americà dinamitador de la barrera entre el cinema d’autor, el cinema de gènere i la video-creació, Lynch es mostra aquí especialment insubmís a les maneres de narrar inherents als gèneres cinematogràfics establerts. D’INLAND EMPIRE es podríen extreure diferents trames d’intriga o terror: podria ser un thriller que mostra les pulsions assassines d’un home banyut, o un altre que mostra els paral·lels amb un crim del passat a l’estil de Morir todavía, o un conte de fantasmes. Tots ells són materials ja treballats en anteriors films de l’autor, com Terciopelo azul, Carretera perdida o Mullholland Drive. Però Lynch és més lynchià que mai en aquesta successió d’imatges i diàlegs visionaris o amb aire de revelació: el combat entre la quotidianitat estranya però possible i el deliri impossible no dura en aquesta ocasió ni un round, decantant-se absolutament pel deliri. La successió de símbols, signes hermètics i quadres dispersos fa pràcticament impossible que l’espectador, desconcertat pel puzzle, senti empatia per les vivències dels personatges. Però Lynch juga a una altra cosa. A la poesia i no a la prosa. A la impressió estètica més que a la narració de vivències amb què l’espectador pugui identificar-se. A cada espectador li pertoca valorar què aconsegueix, depenent de la seva experiència perceptiva. Com sempre en el cas de l’autor de Mulholland Drive, la rebuda ha estat bastant polaritzada, marcada per passions oposades.

Fascinador (i potencialment tediós) artifici en forma de caixes xineses, amb marcs narratius que se superposen, percepcions dins de percepcions i realitats dins de realitats, el film imposa al públic receptiu la seva personalitat, la seva èpica de la creació lliure. Sense necesitat de resultar significativa, ni molt menys rodona, aquesta hipertrofiada endevinalla sense solució possible acaba presentant prou elements com per convertir-se en una pel·lícula de culte: microhistòries i imatges memorables a les que tornar i retornar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!