Tot això són pel·lícules

Finalment ha arribat al mercat del DVD ‘Fellini 8 1/2’, una de les grans obres de Federico Fellini, i ho ha fet amb una molt bona qualitat d’imatge i materials afegits realment atractius i significatius.
Molts crítics mantenen (mantenim?) una relació ciclotímica amb el cinema de Federico Fellini. Per a la majoria és un dels grans creadors del cinema europeu modern, i un d’aquells rars cineastes el cognom del qual ha generat un adjectiu de significat reconeixible per a bona part de la ciutadania: ‘fellinià’. Però molts consideren (considerem?) que el geni de Rimini va anar allunyant-se de l’autoexigència perquè, després de signar films de la categoria de La strada o 8 1/2, va ser capaç de facturar pel·lícules tan poc consistents com La ciudad de las mujeres. No ha de sorprendre aquest procés: en el nucli del cinema de l’autor estava el germen de la seva perdició: el gust per la desmesura i per la narrativa digressiva, l’atracció pel circ i la fanfàrria, i el desig de crear vistoses escenografies que podien arribar a fagocitar l’ànima de les ficcions que s’hi representaven. En resum, tant en el ‘bon’ Fellini com en el Fellini ‘prescindible’ trobem els elements més idiosincràtics de la seva obra, i potser els més atractius. Així tampoc ha de sorprendre que la relació de qualsevol espectador amb el cinema del mestre sigui confusa, voluble, i sovint provoqui sentiments enfrontats d’admiració, frustració…

A 8 1/2, per sort, Fellini va explicar alguna cosa, encara que fóssin els seus malsons i les seves obsessions. Unes obsessions personals, sí, però no intransferibles: la por a la mort i l’envelliment, el desig masculí d’accedir a l’etern femení col·leccionant conquestes, són temes pràcticament universals. I a aquestes fòbies i fílies s’afegeix el caracter de somniador i mentider compulsiu, de nen gran de vitalisme escapista amb ressons autodestructius, del protagonista del film, un director de cinema que vol aixecar una pel·lícula sense tema. El resultat, com en la majoria d’aquests casos en què s’utilitza aquest punt de partida, és un exemple d’allò que en diuen “exorcitzar els dimonis”. I nosaltres que ho gaudim, perquè 8 1/2 és un tour de force del poeta que s’autoanalitza i s’autoconverteix en art, en aquest cas en una narració moderadament fragmentària, plena de somnis, idees, recurrències i desitjos. Marcello Mastroianni està convenientment atractiu com un geni-farsant, desconsiderat, enganyós, fort i feble alhora. Anouk Aimée (‘Cuando un hombre ama a una mujer’), per la seva banda, és la dona que desitjaria tot cràpula que no vol renunciar a la possibilitat d’estabilitzar-se: una esposa que es resisteix a donar per perdut al seu marit encara que s’ho mereixi dia rere dia. Quan el personatge de Mastroianni imagina un harem amb totes les dones de la seva vida, Fellini visualitza en tons tragicòmics un esfereïdor monstre de l’imaginari masculí falocèntric, una fantasia de dones serves sense permís per envellir que han de cel·lebrar incondicionalment l’enginy, la fortalesa i la virilitat del mascle. És un dels moments més corrosius i memorables d’aquesta amarga cel·lebració de la imaginació, la memòria i les contradiccions d’un individu.

(Evidentment, després de 8 1/2 pot ser recomenable un visionat complementari: el pseudoremake americanitzat i ‘allenitzat’ de Woody Allen Stardust memories, distribuït en el mercat estatal sota el titol Recuerdos de una estrella.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!