Tot això són pel·lícules

El mercat videogràfic donarà una nova oportunitat de trobar espectadors a Corazones solitarios, bon thriller d’aspecte revivalístic basat en un cas real. Els crims ja havien estat duts al cinema al film de culte Los asesinos de la luna de miel
Ray es guanya la vida seduïnt i estafant vídues, especialment joves que han perdut els seus marits a la guerra i han cobrat una compensació econòmica de l’Estat. Troba i sel·lecciona les seves víctimes partint de revistes d’anuncis classificats, buscant els cors solitaris als quals fa esment el títol. Quan Ray coneix Martha, però, tot canvia. Ella no serà una víctima sinó una companya, algú amb l’amoralitat de Ray però molts menys escrúpols: una psicòpata que l’arrossegarà a una relació malaltissa i tèrbola… que superarà el límit dels delictes econòmics per encetar els crims de sang nascuts de la passió i la bogeria.

Protagonitzada per un trio d’intèrprets populars però econòmicament accessibles (John Travolta, Jared Leto i Salma Hayek), aquesta producció té l’aspecte de ser un producte de pressupost mitjà-baix, sense gaire expectatives comercials. Una de les curiositats amb què s’intentava vendre era el fet que el seu director, Todd Robinson, fos nét del policia protagonista, el personatge interpretat per John Travolta. En la ficció, Elmer Robinson és retratat com algú decidit a capturar els criminals, que mentre treballa en el cas manté en suspens una vida personal marcada per la mort de la seva dona, la complicada relació amb el seu fill i la manca de decisió a incloure en la seva vida una companya de feina.

En realitat no calia buscar esquers: Corazones solitarios és una bona pel·lícula, escrita amb caligrafia clàssica, amb un aspecte visual elegant i certes pinzellades de reflexió moral. L’aire revivalístic és tan fort que, malgrat estar basat en fets reals, el film acaba semblant més una construcció cinèfila que una recreació de la realitat històrica. El director es decideix per desenrotllar la trama amb tranquilitat, mostrant en paral·lel els crims dels assassins i l’investigació policial, amb espais pels diferents personatges. La morositat narrativa i la distanciada narrativa visual es trenquen amb esclats de violència i imatges escatològiques, i es tamisen per la representació de la progressivament demencial relació de parella de l’estafador i la seva amant. El resultat és un film que segurament no resulta imprescindible, però sí molt més que digne.

Coses del mercat, malgrat la solidesa de la proposta i un estilitzat acabat formal, els resultats comercials de l’exhibició cinematogràfica del film van ser espantosos, potser per la seva sobrietat i manca d’estridències. La castàstrofe va ser especialment sonada als Estats Units, on van recaptar…. ¡una tercera part que a Espanya!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!