Tot això són pel·lícules

A la muntanya o a la costa, a Estats Units, a Brasil o a Nova Zelanda, no hi ha un sol lloc on els turistes cinematogràfics gaudeixin del seu temps de lleure sense que un maníac els assetgi. A Cold prey (Warner, 2006), cinc joves es refugien en un alberg de muntanya després de patir un accident. I no estan sols, es clar.
Coses de nòrdics, també els personatges de films slasher tenen problemes relacionals: Jannicke estima Eirik però té por de comprometre’s, Morten estima Jannicke però no li diu, Ingunn estima Mikal però no està preparada pel sexe… Tots aquests problemes es constaten quan tots cinc van a parar a un refugi de muntanya després que Morten s’hagi trencat una cama. El problema és que el refugi té un habitant primigeni, a qui no li importa que aquests temes quedin sense resoldre per la mort dels afectats: la seva prioritat és mantenir la privacitat, i seguir sent usuari únic de les instalacions amb les comoditats inherents a aquest privilegi. Típic assassí parsimoniós, lent però segur (per fer-ho durar, i perquè els espectadors es posin al paper de sàdics voyeurs), defensarà els seus drets adquirits com a únic resident de l’alberg, i desallotjarà els nouvinguts de la manera més definitiva possible.

Èxit del cinema norueg, Cold prey és un molt correcte film slasher, amb personatges un xic menys irritants del que acostuma a ser habitual. El seu director aplica un estil visual molt global, seguint els paràmetres de Hollywood amb algun excés inclós. Especialment a l’inici, Roar Uthaug sembla obsessionat per donar dinamisme a l’aspecte visual del film, i per això cau en la temptació de moure la càmera sense necessitat, i plantejar un muntatge amb constants (i també bastant innecessaris) canvis de pla. Davant la petita orgia muntadora, no falten els desajustaments posicionals.

Una de les particularitats del film és la manca de perspectives d’escapatòria que tenen els desafortunats protagonistes, que es veuen ràpidament abocats a un cul-de-sac. Amb aquest plantejament, fàcilment l’espectador pot sentir que el film s’allarga sense motiu, de manera no especialment apassionant. Uthaug mostra un estil pulcre i la capacitat d’aixecar un producte competitiu dins aquest sobreexplotat subgènere, però l’interès es va esvaïnt, el típic misteri sobre la identitat de l’assassí no té cap trascendència, i la representació de la violència, més enllà de la primera mort, no és especialment turbadora. El resultat és un slasher correcte, entretingut, fàcilment consumible per no resultar especialment desagradable i dessassossegant… però, potser per això mateix, un xic oblidable, més encara en un subgènere que ha ofert recentment diverses obres molt més contundents.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!