Tot això són pel·lícules

Una de les característiques de la societat d’hiperconsum és que es produeix qualsevol artefacte sense que hi hagi una demanda concreta. En dècades anteriors, el cinema d’explotació anava a rampells, però ara no cal que el cinema de monstres estigui de moda perquè un espavilat es llenci a produïr… ¡Ovejas asesinas (Manga Films, 2008)!

De producció neozelandesa, Ovejas asesinas és una poc subtil barreja de gèneres i tons amb la voluntat d’atreure al públic morbós i/o freak. Per moments no queda gaire clar si l’espectador està veient una pel·lícula de terror o una paròdia d’aquestes. I els estridents elements ‘gore’ no ajuden a aclarir-ho. En realitat, el film és un puzle referencial sense un enfocament concret, un Frankenstein transgenèric basat en la ocurrència de presentar com a amenaçant un animal escassíssimament inquietant, que supera en potencial de sorpresa a qualsevol intent anterior (ni tan sols Frogs pot equiparar-s’hi: al menys les granotes tenen certes connotacions malèvoles).

Dins el desgavell, alguns elements són evidentment humorístics, com la caracterització de la noia de la pel·lícula, una ecologista aficionada al ioga que, juntament amb la seva parella, provoquen l’inici del desastre en el seu intent de denunciar uns foscos experiments amb animals. Com és habitual en el cinema, quan algú vol millorar les coses només fa que empitjorar-les, i tots dos alliberen en una apartada explotació ramadera una rabiosa ovella modificada genèticament, que propaga la seva ràbia a base de mossegades. Així, de nou, tenim propagació vírica i morts vivents, perquè la ràbia no només afecta a les ovelles, sinó també als humans, creant una mena de zombis transgènics en el tram final de la pel·lícula.

El director i guionista Jonathan King s’apunta a tot per animar la funció. Pel camí ridiculitza no només als ecologistes, sinó també als ciutadans autòctons, retratats com grotescament carnívors. També hi ha espai per a pinzellades de zoofília… i d’ovofòbia en el cas del protagonista masculí, un jove traumatitzat per un record infantil. El resultat global entretè i ofèn a la intel·ligència de manera moderada i a parts iguals. Lluny d’impressionar, la barreja d’horror i humor manté un nivell acceptable i segurament es farà un nom en els cercles cinèfags freaks. Coses de la posmodernitat…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!