Aliades relata l’esforç d’un refugiat al camp de Xatila a Beirut, Majdi (“el capità Majdi” com el va coneixent la gent del camp a mesura que consolida el seu projecte), per agrupar una colla de noies a l’entorn d’un equip de bàsquet: el Palestine Youth Team, que Txell Feixas va veure néixer ara fa deu anys i que recupera per a aquesta història de no-ficció. De fet, un extraordinari pretext per parlar de la situació de les dones –i dels homes– a l’Orient Mitjà i dels processos d’alliberament personal –i col·lectiu– que protagonitzen. Amb totes les seves contradiccions, esforços i esperances. Sobretot d’elles, que són el centre del relat.
El llibre té multitud de protagonistes que teixeixen testimonis colpidors. De la seva estructura narrativa, m’agrada destacar el procés paral·lel de les històries de Majdi i la seva filla Razan, que en el fons va ser la causa de la iniciativa del pare i que ella va abandonar, contra els desitjos de Majdi, per emprendre la seva pròpia aventura. Que, com tantes vegades en una societat profundament masclista, acaba malament… fins que ella mateixa s’allibera de la subjecció i la violència a què el seu home la té sotmesa.
Mentre Majdi se’n surt consolidant el seu projecte –amb un eufòric viatge a Madrid per enfrontar-se al Movistar Estudiantes–, la Razan aconsegueix refer la seva vida assumint una feina extra en una societat en què les dones ja en tenen tanta. Optarà per estudiar i treure’s el certificat de secundària que li ha de donar accés a estudis més especialitzats i, potser –en definitiva n’és l’esperança profunda–, abandonar el terrible camp de refugiats i trobar feina en la idíl·lica, ai, Europa. Aliades es tanca amb dos èxits: el del pare i l’estol de noies que aconsegueix portar a Madrid superant tota mena d’obstacles burocràtics –perden el partit, però això a qui li importa?– i el de la filla que aprova l’examen decisiu per aconseguir el certificat just aquells mateixos dies.
Txell Feixas, mentrestant, ens va aproximant a les vivències dels diversos personatges que escull en la seva recerca periodística. Cal destacar el capítol que dedica a “El puntal”, la Basma, la mare, com a figura exemplar d’una dona refugiada. “La seva existència al camp, la seva identitat–tal com la descriu l’autora– es limita a ser la dona d’en Majdi, la mare dels tres fills i l’àvia d’en Nabil. Esposa, mare i àvia, res més. Però, de portes endins, té la funció cabdal de fer funcionar aquesta família perquè no s’acabi esmicolant com les parets de l’edifici. No és poca cosa”.
Aquest és un llibre escrit amb passió i amb rigor periodístic, que he llegit apassionadament. En el curs del relat ens assabentem també, entre tantes coses, de l’existència d’un altre equip femení al camp de refugiats, en aquest cas de criquet i impulsat per una dona siriana, la Kadria. I que Majdi ja preveu deixar aviat el paper d’entrenador de l’equip de bàsquet per passar-li a una de les noies que ja fa d’entrenadora de la canalla. “Són triomfs diaris –conclou l’autora– contra la triple discriminació que moltes pateixen: ser dones, àrabs i refugiades”.
Txell Feixas ha concedit diverses entrevistes sobre el procés d’elaboració del llibre. Són especialment interessants aquesta a Núvol i aquesta de Mònica Terribas en una conversa organitzada per Biblioteques de Barcelona. A més, Mèdia.cat ha publicat els dies 9 i 16 de novembre una entrevista a Txell Feixas sobre l’actual guerra de Gaza: la podeu escoltar a L’Observatori, el podcast de Mèdia.cat, i llegir-la aquí.