Joe McGinniss era un periodista d’èxit que es va proposar fer una de les anomenades novel·les de no-ficció sobre el cas MacDonald. I se’n va guanyar la confiança, fins a tal punt que va arribar a formar part de l’equip de la defensa. MacDonald, mentre era a la presó, fins i tot li va deixar el pis que llavors tenia a Califòrnia i li va donar permís perquè consultés tota la documentació que hi havia acumulat sobre el cas. I que se n’emportés part a casa seva. Es van cartejar durant quatre anys. En cap moment McGinniss va deixar de tractar MacDonald com a amic i fent veure que creia la seva versió sobre els fets jutjats. El resultat va ser el llibre Fatal Vision, en què McGinniss feia costat a la sentència condemnatòria i presentava MacDonald com un psicòpata violent autor dels crims.

Janet Malcolm era crítica literària i periodista de la revista “The New Yorker”. Va començar a interessar-se pel cas MacDonald a partir d’una carta que va rebre de l’advocat Daniel Kornstein, que havia defensat els interessos de McGinnis en el plet que va interposar MacDonald contra el periodista l’estiu de 1984. MacDonald acusava McGinniss de frau i incompliment de contracte, és a dir, d’haver traït la seva confiança en publicar aquell llibre. Jannet Malcolm en va fer un reportatge per a la revista, que després va convertir en un llibre sobre el periodisme nord-americà, que va esdevenir un clàssic. El plet, per falta d’acord del jurat, es va resoldre amb un pacte econòmic entre McGinniss i Mac Donald.

L’editorial Arcàdia ha publicat (2022) la traducció del llibre de Malcolm al català: El periodista i l’assassí, traduït per Țoni Cardona.

En el fons de tot plegat, hi ha un dilema crucial per al periodisme: ¿Fins a quin punt és ètic, i quines conseqüències jurídiques té, el fet que el periodista mantingui l’aparença d’amistat amb l’entrevistat quan pensa el contrari dels seus interessos i escriurà sota aquest criteri? Les cartes de McGinniss a MacDonald eren diàfanes sobre l’aparença d’amistat que seguia mantenint cap a ell fins i tot després de la sentència que el condemnava a tres cadenes perpètues. “Jeff, és tot tan refotudament espantós –li escrivia just després de conèixer-la– que encara no m’ho puc creure: veure el jurat entrant a la sala, veure cadascun dels seus membres manifestant el seu parer, veure’t a tu dempeus dient aquelles poques frases, veure com se t’enduien i tot seguit veure’t en una puta presó… És una merda: passes l’estiu fent un amic nou i llavors arriben uns malparits que te l’engarjolen. Però no pas per gaire temps, Jeffrey, no pas per gaire temps”. “Hòstia, Jeff! –li escrivia quinze dies després–. Una de les coses pitjors de tot això és que de cop i volta tots els teus amics –entre els quals m’incloc– ens hem vist totalement privats de la teva agradable companyia”.

El periodista i l’assassí és un dur al·legat contra aquest tipus de periodisme. Mitjançant una trama a partir d’entrevistes amb els principals protagonistes –les que havia d’haver fet a McGinniss es van reduir a una sola quan aquest va decidir interrompre-les–, inclosos advocats, membres del jurat, experts i testimonis, citacions dels judicis i exposició dels fets, Janet Malcolm construeix un relat implacable, amb interessants incursions en la psicoanàlisi sobre la qual va escriure un dels seus llibres (Psychoanalysis: The Impossible Profession (1981). “El protagonista ingenu d’un llibre –diu la periodista en abordar com els interessos d’un i altre coincideixen en un principi– es veu tan involucrat en l’empresa i s’hi implica tant a nivell emocional que simplement no pot sinó concebre-la tal com l’escriptor li ha venut”. “Els desitjos de l’un i de l’altre van concordar a la perfecció: McGinniss podria veure les coses des de dins (…) i Mac Donald aconseguiria els diners”. Perquè el tracte inicial incloïa una compensació econòmica, per a MacDonald, de participació en l’avançament que aportaria l’editorial i en els drets d’autor.

“MacDonald s’imaginava que estava ‘ajudant’ McGinniss a escriure un llibre que l’exculparia del crim –comenta Janet Malcolm– i el presentaria com una mena d’heroi kitsch (‘pare i marit afectuós’, ‘metge consagrat a la feina’, ‘professional de molt rendiment’). Quan, al contrari, McGinniss va escriure un llibre que l’acusava dels assassinats i el presentava com un brètol kitsch (‘desitjós de figurar’, ‘faldiller’, ‘homosexual latent’), MacDonald va quedar estupefacte”. I se’n va adonar de la trampa que li havia parat McGinniss quan, sense haver-li deixat llegir el llibre, el va induir a participar en un programa de televisió –de la presó estant– en què l’entrevistador, que sí que l’havia llegit, l’interrogava sobre el seu contingut.

Malcolm dedica un breu epíleg a, entre d’altres coses, definir la diferència entre una novel·la de ficció i una de no-ficció. “L’escriptor de ficció té dret a més privilegis. És amo de casa seva i pot fer-hi el que li vingui de gust (…). En canvi, l’escriptor de no ficció és tan sols un llogater que ha de respectar les clàusules del contracte d’arrendament, que especifica que ha de deixar la casa –que s’anomena Realitat– tal com la va trobar. (…) L’escriptor de no-ficció ha asumit amb el lector l’obligació contractual de limitar-se a esdeveniments reals i a personatges que es corresponguin amb persones de la vida real, i no pot adornar la veritat d’aquests esdeveniments i aquests personatges”.

Tot un convit a reflexionar ara sobre el periodisme que es fa al nostre país.