No sé si el ministre Bolaños ha llegit el llibre Torturades de Gemma Pasqual, però li aniria bé fer-ho, com es pot comprovar confrontant les declaracions del primer i el contingut contundent de l’obra de la periodista. Vint-i-dos testimonis aclaparadors de com i per què encara ara som on érem, i com els hereus del franquisme es resisteixen a convertir la casa del terror de Via Laietana 43 de Barcelona de seu de la seva policia en memorial del nostre record democràtic.El 7 de febrer d’enguany La Vanguardia publicava aquesta informació de l’Agència Catalana de Notícies: “El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha rebutjat aquest dimarts la petició de diversos moviments socials, institucions i partits catalans perquè l’Estat cedeixi la comissaria de la Policia Nacional de la Via Laietana perquè esdevingui un espai de reconeixement, reparació i dignificació de les víctimes del franquisme. Segons Bolaños, la comissaria de Via Laietana ja s’ha ‘resignificat’, perquè ‘el que va ser un símbol de la pitjor repressió franquista avui és un lloc on homes i dones que formen part de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat treballen per la seguretat de tots nosaltres i d’acord a la Constitució i els valors democràtics’”.

Mentre que Gemma Pasqual i Escrivà, escriptora i col·laboradora del diari digital Vilaweb, apunta que “l’any 1975 parlàvem de presos polítics i d’amnistia. Ara i avui, quaranta-cinc anys després, tornem a parlar de presos polítics i d’amnistia. El 1977 es va proclamar una amnistia. Molt oportuna, ja que alhora que s’alliberaren molts dels presos polítics d’esquerra, també es va exonerar de tota responsabilitat l’aparell de la dictadura: policia, polítics, militars, jutges, funcionaris… Tots els crims, les execucions i les tortures, la presó i els escàndols són esborrats d’un cop de ploma. No es van tocar les estructures de la dictadura”. Ho diu al llibre Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2009), publicat per Comanegra.

Pasqual recull vint-i-dos relats de dones sobre tortures i maltractaments policials que no van tenir interrupció amb la mort del generalot. Amb un biaix de gènere que Gemma Pasqual insisteix a remarcar per si algú hi posava algun dubte. “Des d’una perspectiva de gènere, cal ressaltar –diu precisament en el capítol que inicia el període posterior a la denominada ‘transició democràtica’– que, quan el poder se situa més enllà dels marges de la llei, els cossos de les dones es converteixen, més que mai, en diana perfecta per a la demostració de la violència i de la crueltat a la qual pot arribar l’Estat”.

Pasqual, com per corroborar-ho, inicia el seu recull de testimonis –documentals quan les protagonistes ja no són vives, i personals, recollits en entrevistes quan encara li ha estat possible– amb una de les darreres detingudes: Xènia Garcia Riera (detinguda el 18 d’octubre del 2019,  en la manifestació contra la sentència del procés).

Tot seguit les agrupa cronològicament per períodes històrics:

–Els anys quaranta. Soledad Real (agost del 1941), membre del PSUC. Victòria Pujolar(juliol del 1945), també del PSUC, que després ja a l’exili seria la veu catalana de Radio España Independiente amb el pseudònim de Montserrat Canigó. Tomasa Cuevas Gutiérrrez (abril del 1945),  també del PSUC,  que va trigar dos anys a recuperar-se dels danys físics que li van deixar les tortures.

–Els anys cinquanta i seixanta. Maria Rosa Borràs (maig del 1959), del PSUC, cinc dies de tortures a Via Laietana, detinguda per repartir octavetes cridant a la vaga nacional pacífica. Manola Rodríguez Lázaro (maig del 1959), del PSUC, a qui van sotmetre “a la pitjor tortura a què es pot sotmetre una mare, la de veure torturar el fill”, i a qui, el 1986 (!) van tornar a portar a Via Laietana, per defensar la despenalització i l’avortament lliure i gratuït. Les dones detingudes a la Caputxinada (març del 1966), a l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).

–Els anys setanta. Assemblea de Catalunya (octubre del 1973). Dels 113 detinguts, de la majoria de partits democràtics antifranquistes, 18 eren dones, de les quals l’autora –que recull la dada d’un llibre del periodista Antoni Batista– en dona la llista. Pilar Rebaque Mas(desembre del 1970), propera al trotskisme, detinguda per participar en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos que jutjava setze militants d’ETA. Matilde (febrer del 1971), tretze dies detinguda a Via Laietana per protestar contra la prohibició d’un concert de Pete Seeger. Maribel Ferrándiz (abril del 1971), de la Jove Guàrdia Roja, trenta-dos dies als calabossos de Via Laietana després que la policia la detingués a casa seva. Carme Travesset(octubre del 1975), del PSAN-provisional i les Joventuts Revolucionàries Catalanes, que ja havia estat detinguda a Via Laietana tres anys abans quan estudiava el Curs d’Orientació Uniersitària (COU). “La Rampova” (octubre de 1971), transexual, a qui van sotmetre a un tracte especialment degradant, després del qual va estar ingressada més d’un mes a l’Hospital Clínic. Carmen González (1973), gitana, que representa –diu l’autora, que insisteix en aquest fet– un dels col·lectius “més castigats a la comissaria de Via Laietana”, a qui acusaven de ser còmplice d’un robatori. Isabel López López (desembre del 1971), sindicalista de la SEAT en un temps en què hi havia poques dones implicades en el moviment sindical, a qui van detenir per participar en una vaga i ocupació de l’empresa.

–Els anys vuitanta. Germanes Eva i Blanca Serra (detingudes quatre vegades: febrer del 1977, juliol del 1980, desembre del 1981 i març del 1982), del PSAN provisional i Independentistes dels Països Catalans, “inseparables en la militància, però també en la repressió”, com diu l’autora. Maria Teresa Lecha (1981 i 1982), del PSAN provisional, detinguda dues vegades, una en una detenció massiva d’independentistes i l’altra en una manifestació per portar una pancarta amb la paraula “Independència”. Montserrat Tarragó (juliol del 1977 i gener del 1985), del Front Nacional de Catalunya, EPOCA i Terra Lliure, acusada d’haver mort l’empresari Josep Maria Bultó.

–Els anys noranta. Mireia Comas, fotoperiodista, detinguda el desembre del 1997 i el novembre del 1998, a qui van aplicar la legislació antiterrorista per fotografiar la repressió policial contra el moviment okupa. Queixa 9306147, document de l’any 1993 que recull una queixa al Defensor del Poble, d’una noia de vint-i-dos anys, de raça negra, que hi denunciava maltractaments a la comissaria de Via Laietana i insults racistes de policies que hi van intervenir.

–Els anys 2000. Ruth Gavarró (octubre del 2002), detinguda el 12 d’octubre en una manifestació de la Plataforma Antifeixista contra la “Fiesta de la Hispanidad”, que en un emotiu missatge a la seva filla Mel explica els dies que va passar a Via Laietana.

Com a l’inici, Gemma Pasqual tanca els testimonis recollits amb els de dues dones, mare i filla, de temps tan distants com el gener del 1969 (Teresa Alabèrnia, del PSAN), i el setembre del 1988 (Núria Cadenes, de Maulets i PSAN). Per si enacara hi hagués algú que pugui donar credibilitat a una versió “democràtica” de la casa del terror en temps en què era vigent la Constitució del 1978.

El llibre conclou amb una detallada relació de policies que hi van actuar en el llarg període estudiat, i deixa constància de les condecoracions rebudes per tot plegat. Per si quedava algun dubte del balanç repressiu, l’autora hi incorpora la llarga llista de dones detingudes per motius polítics del 1974 al 2023, recollides al portal Llibertat.cat.

Mèdia.cat, observatori crític dels mitjans, que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils, em publica svui aquesta resenha.