Però Cròniques del fang és molt més que un homenatge a Huertas. És la història d’un temps en què un grup creixent de periodistes joves va transformar les seccions d’informació local –embrutides per feixisme, que les havia convertit en espais per als comunicats de premsa oficials de l’Ajuntament i altres galindaines– en espais de denúncia al servei del creixent moviment veïnal de la ciutat. Una història, documentada amb precisió i amb un treball rigorós d’hemeroteca i d’anàlisi d’arxius institucionals i personals d’alguns dels periodistes ressenyats, entre ells el del mateix Huertas.

Cròniques del fang, segons Fabre, en els dos sentits del terme: el fang dels suburbis desproveïts de tota mena de serveis essencials, que aquells periodistes es van aventurar a trepitjar tot sortint de la comoditat de les taules de les redaccions per fer carrer, i el fangar de la Barcelona oficial immersa en operacions especulatives i corruptes emparades des del poder municipal feixista, que els llavors joves periodistes es van atrevir a denunciar. Cròniques –així en plural, perquè la mateixa estructura del llibre és com un recull de cròniques periodístiques– que donen una visió àmplia del que van ser aquells temps i aquells periodistes, alguns dels quals hi aporten el seu testimoni.

Uns temps en què –remarca Fabre– van confluir diversos fets que hi van ajudar. Com ara la rentada de cara de la dictadura que va suposar la Llei de Premsa del 1966, que va canviar-ne el sistema de control. Molt més subtil però tant o més repressor que el del període anterior, com testimomia amb multitud d’exemples el mateix Fabre. Una altra rentada de cara, ben aprofitada per la creixent oposició clandestina, va ser l’aprovació de la llei d’associacions el 1964, que va comportar –juntament amb l’aixopluc que els donaven tot un seguit de capellans demòcrates en les seves parròquies– un mitjà organitzatiu legal per al creixent moviment de veïns dels barris.

Aquells periodistes, molts d’ells sortits de l’Escola de Periodisme de l’Església –l’única que hi havia llavors a Barcelona–, es van convertir, segons els qualifica Andrés Naya, lluitador veïnal de llarga trajectòria que escriu el pròleg, en uns dels “companys de viatge” que van donar veu a les reinvindicacions i mobilitzacions dels veïns. D’altres professionals –arquitectes, geògrafs, sociòlegs, assistents socials…– hi van aportar també els seus coneixements com remarca Naya. Un dels capítols del llibre està dedicat expressament a “Militants i companys de viatge” on Fabre precisa la militància política de molts d’aquells periodistes.

La primera part del llibre se centra en fer una anàlisi minuciosa d’aquest procés en tots i cadascun dels diaris de Barcelona d’aquella època. La pràctica totalitat d’aquelles capçaleres ja no es publica, amb l’excepció dels diaris Avui (fusionat ara amb El Punt) i El Periódico, fundats en la segona meitat del període analitzat, que acaba el 1983, amb els inicis de la reconversió tecnològica en la premsa i l’accés de Pasqual Maragall a l’alcaldia. I La Vanguardia, “española” fins a la mort del generalot. El segon apèndix, i darrer, amb el títol de “Quan els grans periodistes eren aprenents”, Fabre el dedica a resseguir la trajectòria d’onze d’aquests periodistes.

El gruix del llibre està farcit de fets i anècdotes significatives, incloent-hi un apartat dedicat a leș agències clandestines “Agència Popular Informativa” (API) i “Avui” –“La informació de barris que no sortia a la premsa legal”– i un altre a la violència d’extrema dreta contra mitjans, periodistes i associacions veïnals: “La ultradreta va restar fins al final”. Eugenio Madueño, que va formar part d’aquella generació de periodistes i que ha fet d’editor de llibre, hi firma un capítol sobre els corresponsals de premsa. Gemma Martí Coma va fer el treball de documentació, que el mateix Fabre elogia amb una menció expressa.

Una obsessió de l’autor domina tot el llibre, i la reitera una i altra vegada: la seva desconfiança per l’anomenada “història oral”, és a dir el recurs exclusiu als records de les fonts consultades que han viscut els esdeveniments. És el que anomena “trampes de la memòria. Un recordatori d’un dels principis fonamentals de l’ofici: sempre cal contrastar les informacions.

Una sola mancança hi trobo, acabat de llegir el llibre: no té apartat bibliogràfic, imprescindible per conèixer amb detall una part tan decisiva de les fonts documentals.