Maria Favà Compta s’endinsa en els tràgics esdeveniments quan en queden molt pocs testimonis, la majoria dels quals parents més o menys directes de les víctimes. Testimonis que resulten clau per entendre moltes coses mes enllà d’aquella mena de boirina que, amb el temps, les ha anat esborrant. Per això resulta tan esclaridora la primera part del llibre, dedicada al context del món de la mineria del carbó al Berguedà. Testimonis, molts dels quals ara són lluny del temps i dels llocs on es van produir els fets. No en debades la gran majoria de les víctimes eren vingudes de fora de Catalunya –només una era catalana d’origen–, gran part d’elles de la província espanyola d’Almeria, on la mineria i els moviments socials que hi eren associats hi van tenir una presència cabdal. Molts eren del poble miner de Serón.

L’autora destaca un fenomen característic dels llocs i l’època que explicaria que, hores d’ara, encara no s’hagi pogut indentificar la personalitat d’alguns dels morts. Una part important dels miners trobaven a les mines del Berguedà una forma d’ocultar la seva personalitat real –ningú no els l’exigia–, havent fugit de la repressió als seus llocs d’origen. Per a uns quants, les mines catalanes eren una etapa en el camí de fugida cap a França. En d’altres casos, els miners eren lluitadors dels maquis –de llarga presència tant a Catalunya com a Almeria– que hi preservaven la seva clandestinitat. Fins i tot –veritat o mite– alguns dels testimonis recollits afirmen que un d’aquests miners va ser durant un temps el guerriller Marcel·lí Massana, a qui Maria Favà dedica un apartat del seu relat.

D’altres noms de la plantilla de la mina Clara –propietat, llavors de Carbones del Cadí– podrien correspondre a suposats miners que compraven –i pagaven– el lloc de treball sense anar a treballar. Una peça del trencaclosques –és ella qui anomena així el seu objectiu–, que va fer rodar el cap a la periodista fins que li van explicar que es tractava de falsos miners que pagaven per ser inclosos en la plantilla sense haver d’anar a treballar. Un forma d’evitar el llavors obligatori servei militar, del qual s’alliberaven els miners.

Dues peces fonamentals del llibre són el sumari del procés judicial, que després de significatives dificultats per accedir-hi (al gener del 2018!) la periodista va poder consultar a l’arxiu de la secció tercera de l’Audiència de Barcelona, i el llibre dels òbits. On es deixa constància dels morts, sigui o no amb el nom real. Tot plegat, en un entramat d’interessos teixits a l’entorn dels capitostos feixistes de l’època, i del llavors totpoderós governador civil i cap provincial del Movimiento, Antonio de Correa Veglison. Totpoderós, fins a un cert punt, perquè el més totpoderós de tots, el generalot “Caudillo de España por la gracia de Dios”, va destituir-lo pocs mesos després.

Maria Favà ha fet una acurada tria de les dades que dona el llibre dels òbits, sense aconseguir, però, respondre a tot els dubtes. Pel que fa al sumari del procés –i d’altres documents aconseguits durant la investigació– és molt significativa la contradicció entre la suau condemna imposada als dos principals acusats i la gravetat dels fets. Descrita amb detall, en base a informes tècnics dels propis serveis d’inspecció  oficials –entre d’altres i sobretot els depenents del sindicat únic feixista– que advertien –i ordenaven mesures sempre incomplertes–, sobre la inseguretat del treball a la mina Clara. Els condemnats, en sentència del 4 d’octubre el 1948, eren el propietari de la mina, Domingo Martí, i l’enginyer Daniel Esteller.

Ambdós van ser detinguts just després de l’accident i van complir només dos mesos de presó preventiva, gràcies a la influència de l’alcalde de Sabadell, Josep Maria Marcet, amic personal de Martí, que va pagar la fiança. Quatre anys després, la sentència els condemnava, per imprudència temerària, a un any de presó menor, que no van complir. I a una indemintzació de 6.000 pesetas als hereus de les víctimes. Indemnizacions que, tot i les seves investigacions, la periodista no ha pogut determinar si van ser pagades en tots els casos. Una de les incògnites no resoltes que fan que Favà es pregunti on van a anar aparar aquells diners.

Una altra peça clau de la investigació de Maria Favà és com va cobrir la premsa de l’època, amb fèrria censura i font d’informació única: l’agència del règim per a notícies “nacionales” Cifra–. Destacada sobretot el dia després de l’enterrament de les víctimes, amb la consegüent referència al governador civil –cofat amb la imprescindible boina verrmella de l’uniforme feixista– en un reportatge fotogràfic de Carlos Pérez de Rozas a la portada de La Vanguardia Española. Després, silenci total.

Cal destacar l’apartat fotogràfic del llibre, amb testimonis abundants per l’època, recollits gràcies a la tenacitat, entre d’altres, de mossèn Gaietà Pedrals, i del miner Lluís Monell.