Homersea

Un text fet a Palma el 16 de juny de 2004, cent anys després del 'Bloomsday'. (Biel Mesquida)

16 de juny de 2004
General
0 comentaris

X. Palma, porta del Mirador de la Seu de Mallorca, 5 h

Ara, que a una mala fi de novel·les catalanes i d’altres idiomes els protagonistes cerquen, guerracivilment, desesperadament, tòpicament, son pare o sa mare, m’ha tocat estar de moda. Jo, que ni li vaig demanar en vida a mumare qui era mon pare i per què no teníem família com les altres nines, ara, perquè aquesta que se suposa que és la meva senyora àvia es mor, he de rebre un paquet amb tots els papers i fotos i cartes i diaris i intimitats i porcades que ella i el seu home, els avis, ha! ha! ha!, havien robat a mumare. En Kwaidan ha telefonat en el pitjor moment. Quan na Mireia i jo navegàvem l’aperitiu de les ostres, les cloïsses i els peus de cabrit mentre ens barallàvem com dues moixes de gener. Hauria pogut pintar les escenes del matí a l’estudi de na Mireia. Arriben les nimfes: tres models que posen per ella. Fa un quadre mitològic de Calipso i les seves putones. Aquella frase de la telefonada que he transcrit en l’Homersea migdiera, amb un silenci meu per enmig, era tota una forma de dir-me que em retratava quan les tenia allà davant amb els parrussos encesos davall teles de gases. La pantera negra atacava amb una orgia de sang. Un orgasme de sentiments era allò: pel telèfon Kwaidan em contava una visita als Jardins Costa i Llobera de Montjuïc on ens rosegàrem, fregàrem i fonguérem les ànimes del cos. Com cans afamegats, com tocats per un desig infernal. Com si ens tiràssim per un abís amb la mort dins l’aire. Com si ens n’anàssim. Feia dos anys i mig. Tal dia com avui. I jo no recordava el temps, només els fets. Kwaidan ho enregistrava tot. Devia ser la cultura polonesa que practica la memòria fins fer museus dins el cervell. Na Mireia s’acabava les copinyes com si fos una sirena: era una sirena que em cantava vou-verivous voluptuosos. I dins aquella estereofonia d’amor em sentia ferida per un mal mal. Com si la sentència dels resultats clínics fos aquella padrina borda que m’intentava clavar una identitat que no m’importava gens. Que em feia tota enigma. Bufff! L’Homersea, una plagueta de viatges, fa més fàcil l’espera. Això ho veig clar. Com aquesta claror carabassa que converteix la badia en un gelat d’albercoc. No som aquí ni pel port, ni per la Riba, ni pel castell de Bellver, ni pel Terreno, ni per Porto Pi, ni pels molls plens de transatlàntics, ni pel cap Enderrocat, ni pel de cala Figuera. Només som aquí per la ratlla de l’horitzó on es junten mar, cel i terra. Si mir l’horitzó molt de temps, s’ompl aquest buit on sembl la que caic sempre seguit, i retrob la sensació de viure. Bufff! És molt mal de fer poder contar com m’he sentit quan, en tornar del bany on he anat a prendre un altre tranquimazín, m’he trobat amb na Mireia que acabava de desempaquetar el mort de Correus. S’ha posat a riure com una nina malcriada i m’ha dit amb un somriure obert: <?> L’he morrejada tan violentament que uns anglesos que hi havia just darrera nostre pegaven un xiscles de lloca. Han duit l’arròs negre. Hem deixat el cofre de fusta vermellosa damunt una cadira. He obert el sobre. Les lletres m’han marejat. Na Mireia menjava amb gana, jo m’he posat a menjar de cap de dent. És ovariut això que em passa. Una dona que s’anomena padrina meva –senyora àvia, pitjor encara perquè vol dir botifarroneria fina– m’ofereix els fruits d’un expoli maternal mentre sembla que em vol als peus del llit on fa el bategot. Vertaderament, la tia Antònia deia que no necessitava veure telenovel·les perquè ja les se sabia totes. Sí, li deia a na Mireia amb una riallota: <?> Just em faltava conèixer un immigrant polonès quadrat i d’ulls color de cel per decidir que aquell era “My man”. <?> Na Mireia protestava entre les bocinades suculentes d’aquell arròs brut d’ombres i de tintes xineses. <?>, li he demanat amb els canons retallats. I ha begut un glop d’ànima negra, aquest vi felanitxer diví, contestant-me: <?> No puc entendre com duc aquesta gatera de vi i emocions i encara puc teclejar aquesta Homersea. Teclejar, em conform amb això. I saber que dins aquest garbuix de frases hi ha alguna cosa del que crec ser, d’aquesta calidoscòpica identitat buida i per això mateix d’una fragilitat absoluta. És com quan som a l’escenari. Tenc molt clar que no em puc emocionar quan cant Les feuilles mortes. Tot el contrari. He de cercar els mecanismes de tots el meu cos i ànima per fer que els escoltadors s’emocionin. Quina feina més reputa! I si amoll una llàgrima ha de ser en el moment exacte perquè la seva lluentor cegui l’escoltador un instant i desencadeni una secreció de les glàndules lacrimals, un estremiment per la panxa i un calfred a l’espinada.
Bufff! <<No t'ho he contat moltes de vegades? Mumare es va enrotllar amb un marine Usa, dels que venien a petroliejar els baixos a la Palma de 1968. Era un bergant de Nova Orleans, un negrata de dos metres. I als nou mesos va sortir na Catalineta, més negrellona que un carbó. Mumare era de casa bona i allò fou un escàndol dins aquell món catòlic, apostòlic i romà. Amb qui podien fer-la casar per tapar la taca negra? Algunes amigues seves que havien tengut nins blancs amb marines de Filadèlfia o San Francisco, les casaren per l'església amb un amitger ric o un cosí pobre i no va passar res. Mumare en va passar un fum. La tancaren en un casetó de Santa Catalina i la varen fer tornar boja. Sort que la tia Antònia va fer de mare i padrina a la vegada. Si ella no hagués existit crec que en certes èpoques m'hauria suïcidat. I ara, quan fa el cuec la padrina borda se'n desdiu per arribar al cel amb la consciència ben blanca, ben immaculada, i la néta negra era la taca que li coïa. Degué pensar que amb un parell de fotos, quatre cartes, un feix de documents, dues plaguetes i tres joies ja m'hauria recuperat. Pobreta! Deu haver perdut el cap. Emperò jo som tan animal que només he mirat la carta per damunt i quan he vist que era la seva lletra m'he escarrufat i no l'he acabada. Em convendria llegir-la una vegada sencera. Bufff! Em distraurà una mica. Quan acabi de llegir la carta començarà a ploure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!