Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 28 de juliol de 2009
L’estiu és sinònim de vacances, per molts. I de maldecaps per altres. S’acaba l’escola i, calendari en mà, et poses a buscar alternatives i a fer equilibris per marxar tranquil de casa sabent que els fills estan en bones mans. I reben els avis.
Són els que tenen més predisposició a cuidar dels néts i semblaria lògic, però cada etapa de la vida té els seus al·licients i em pregunto si ho serà per mi cuidar dels néts mentre els fills fan la seva vida normal. Heus aquí un homenatge a tots els avis i àvies que es fan càrrec dels petits i que aquests dies omplen les places de tots els pobles carregats amb la bicicleta, la pala, el rampí i una bossa amb el berenar, una muda, si s’escau, i tot plegat. T’adones del molt que els omple jugar amb ells, fins i tot, m’atreviria a dir que els rejoveneix, i la devoció dels nens pels seus avis és també un element d’estudi sociològic. Recordo els meus pares que reclamaven la categoria d’avis i ara que n’han de cuidar dos, bufen per tots costats. El primer canvia la vida, el segon fa il·lusió però ara que saben que l’any vinent a aquesta època es multiplicaran per dos i seran quatre, ja es comencen a estressar. Algú deia aquest cap de setmana que tot té un preu però dono fe que la tranquil·litat no en té. Fins i tot fent broma sobre què regalar a la sogra, va sortir la idea de donar-li un val per tenir 24 hores seguides el seu nét i estic segura que això és el que més il·lusió li faria. Aquest sí a tot no té preu i l’esforç és incompensable per molts elements materials que un pugui adquirir en forma d’agraïment.
Ja ens podem anar omplint la boca de conciliació de la vida familiar i laboral que jo crec que no existeix ni existirà com tampoc veig possible la distribució meitat i meitat de les feines i tasques de la casa per part d’homes i dones quan la unitat familiar es composa també de fills. Tenir present aquesta conciliació segurament depèn de canvis de mentalitat en matèria laboral, sensibilització dels actors que intervenen a les nostres vides, més places de llars d’infants, més… però és innegable que tenir descendència i no estar disposat a sacrificar res de la seva quotidianitat seria un retret fàcil i sincer que podrien fer molts avis i àvies d’aquest país. Per contra, callen i encara t’ajuden en tot allò que poden i més. Moltes vegades sentim allò que els fills, per naturalesa, som egoistes, desagraïts i exigents. I ens sembla que allò que fan els pares per nosaltres és el que toca, una obligació. Els papers canvien amb el temps i la frase “quan tinguis fills ho entendràs” pren més sentit que mai quan et trobes en l’etapa esmentada. Per alguns potser això arriba tard i ja no ets a temps a donar les gràcies però val la pena no esperar per agrair les coses. Des d’aquestes línies el meu agraïment a totes les àvies i avis que ho fan possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!