Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 7 d’abril de 2009
Aquest cap de setmana vaig visitar una part de país que no m’és habitual conèixer, una peça que està a cavall de dues comarques, l’Anoia i la Segarra. El motiu era visitar familiars llunyans que veus un cop cada molts anys, tret que no hi hagi algun acte d’obligada assistència (casament, bateig, enterrament…) tal com és preceptiu.
Al pintoresc nucli de l’Astor, a Pujalt, l’Alta Anoia, entre setmana hi viuen tres famílies però el cap de setmana i durant l’estiu s’hi reuneixen un centenar de veïns. Persones que hi tenen lligams o d’altres que l’han escollit com a segona residència. El paisatge és bastant pla i els camps de conreu de cereals només són interromputs per boscos de roures o pins, en un entorn rural i agrícola bastant idíl·lic on es respira una tranquil·litat encisadora.
La rebuda aquesta vegada ens la feien uns amics de 96 metres d’alçada de color blanc amb unes aspes gegants. Són els molins de vent que des de fa uns tres mesos estan instal·lant i que fan un cert arc entre Sant Guim de Freixenet, Sant Martí Sesgueioles en direcció a Pujalt. De fet, l’únic restaurant del poble, obert des de fa encara no un mes, ens deia que un cop vistos el primer dia, l’endemà ja no sobten tant i acabes que ni els veus com un atac al bucòlic paisatge. Una resposta curiosa que es repetia en les converses familiars si no fos perquè algú va posar el dit a la llaga assegurant que hi havia un factor decisiu en aquesta acceptació. L’aliat són els 6.000 euros que s’emporta a l’any cada propietari pel simple fet de deixar-hi instal•lar un gegant d’aquests, la mateixa quantitat que es queda l’Ajuntament per cada molí posat al seu terme. És el preu del silenci, 12.000 euros anuals per cada molí. I si resulta que se n’han de posar cap a 85, els números de seguida són fets, mig milió d’euros per a l’administració local i mig més a repartir entre propietaris de les terres. Fins i tot algú explicava que s’havia estudiat detalladament que a cada propietari li toqués almenys un molí i que no només es quedessin amb els cables i tota la infraestructura que va associada als aerogeneradors perquè aleshores no podrien cobrar ni un euro.
El model que ha funcionat a l’Alta Anoia es pot reproduir a l’Alt Empordà amb els parcs eòlics que s’estan tramitant. De moment, a mitja dotzena de centrals només els cal el permís d’obres per començar a ubicar molins als Banys de la Mercè, Serra Comunera i Serra de l´Hoste, a Capmany, La Jonquera, Molinars, a Portbou, i Tramuntana, a Colera. Entre tots sumaran 50 molins.
Abans de posar el primer, repensem-ne la necessitat i si val la pena, no només per als propietaris i els ajuntaments, sinó també per als conjunt de la comarca que, a diferència de l’Anoia, l’Alt Empordà té en el paisatge el seu principal generador de riquesa per al sector turístic i el conjunt de la comarca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!