Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 17 de febrer de 2009
No el vaig conèixer però sí que el vaig seguir sobretot com a actor. No em vaig perdre cap de les seves obres de teatre musical. Recordo el matí del 13 de febrer de 1999, un dissabte. Acabava d’arribar a la redacció la notícia de la mort de Carles Sabater després del concert que donava el tret de sortida a una nova gira de Sau, a Vilafranca del Penedès.
La sorpresa no deixava assumir els fets com a reals. Al cap de cinc minuts havia d’explicar aquella notícia per la ràdio i se’m va fer un nus a la gola. Fins i tot jo mateixa em vaig sorprendre. Com podia ser que m’afectés la mort d’algú a qui ni tan sols coneixia. Una persona a qui admirava però res més. Deuria ser el magnetisme de la persona, del cantant, de l’actor que tant han recordat aquests dies els qui van tenir la sort de compartir llargues estones amb ell. Carles Sabater va ser un punt d’inflexió per a la música i per a l’escena escrita i interpretada en català. A molts i moltes joves, m’atreviria a dir a tota una generació en la qual m’incloc, ens va fer creure, ens va fer estimar la nostra llengua com a via per expressar tot allò que sentim. Vam aprendre a plorar, a estimar, a ballar en català, un fet ben normal en qualsevol racó del món però que aquí estàvem més acostumats a fer-ho amb una banda sonora estrangera. Carles Sabater: memòria d’una llum, el documental dirigit per Pep Blay, expressa ben bé allò que va representar Carles Sabater, i per extensió, Sau. M’ha agradat recordar a través de la simbologia de la llum una època que semblava tenir un horitzó clar i sense fi. Fa deu anys tot això es va esvair i tota una generació va quedar òrfena amb un buit que ningú més ha sabut omplir malgrat el temps que ha passat. En algun lloc he llegit que les cançons escriuen la història del país que les canta i són un reflex de la seva manera de ser. Per mi no és la millor cançó de Sau, però és innegable que el Boig per tu ha esdevingut un clàssic i un referent que continua sonant a totes les festes i banquets, discoteques i demés. Aquest ‘himne’ va ser enregistrat ara fa vint anys i continua ben viu en l’imaginari col•lectiu. Als Estats Units, Sau i Carles Sabater ja tindrien una pel•lícula i aquests dies s’haurien escrit línies i més línies de la seva història, de la seva trajectòria i de tot el que han representat dins la cultura del nostre país i haurien creat de la persona un mite. No ens ha de fer por ni vergonya recordar Carles Sabater ni ens hem de considerar ‘cursis’ o tous quan parlem del rock en català que ens va fer vibrar en una etapa de la nostra vida. Silenciosament, amb discreció, amb el pensament moltes vegades, típic d’aquest tarannà tan nostre, recordem Carles Sabater, maleïm la seva sobtada desaparició però continuem somiant a través del que ens explica amb la seva veu d’àngel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!