A vegades escric/ A veces escribo/

Em van dir que em deia Amelie. I sí sóc jo. Jo aquí. En una Barcelona que s’aixeca calorosa, xafogosa, però el meu cor es fred com un mort recent. No puc caminar pels carrers. No puc menjar. No puc escriure. No puc ballar. No puc vestir-me. Has marxat. I jo he marxat. I ara no queda res. Només un mort i un cadàver en vida. Haig de deixar Barcelona, almenys per un temps, almenys durant l’agost. La ciutat ha perdut aquell quelcom…I la Cleopoatra és massa dins de mi i jo d’ella. Et vaig veure per últim cop, i si et dic la veritat, encara hi ets massa a la vora , i alhora ja no hi ets. Ara, les escapades nocturnes, d’amagades, ja no tenen sentit, he llençat tots els vestits, tots.  Només, em complau seurem a la placeta mentre em prenc una clara i penso en el que podria haver estat.I encara t’hi veig, et puc recordar amb les teves notes i les teves dèries d’escriptora. Ho vas aconseguir. Penso en trucar el Joan, però la mort ens ha crucificat. I em pregunto qui soc ara i qui era estan amb tu. Quin sentit té aquesta ciutat que m’ofega i m’asfixia. Ja no em puc dir Amelie. Ja no em puc posar a ballar per la ciutat . Ja no ecolto el vent ni el somric.  Cap ritme m’inspira. Cap nota al meu cor. Torno a ser una ballarina solitària i perduda. Aquest cop cap cop. Aquest cop un fracàs. En majúscules. No puc sentir-te. I no em puc sentir. Et parlo dins meu, i sé que ja  un ressò que t’arriba, i t’acaricia. Vens i te’n vas. Potser marxaré a Noruega o potser lluny, molt lluny, i quan torni ja no hi seràs, t’hauré esborrat per sempre. O potser, ja mai més em faré dir Amelie. Només tu ho sabies pronuncia amb aquella energia que ens ha matat.