A vegades escric/ A veces escribo/

Una sublimitat urbana amaga les pulsions que et fan girar el volt de la teva faldilla. Rosa i amarga. Mires el cel blau, i t’adones que l’hivern ja s’ ha embolicat entre barricades i bombes d’amor. Unes braves per donar un benvingut estiu, la primavera ja no existeix, s’ha casat amb la tardor i han marxat de noces a una ciutat invisible, on només viuen formigues. Formiguetes negres i vermelles amb un toc dolc.
Els timbals sonen per Vallcarca i el Putxet t’il·lumina amb sobredosis d’estimar. Però a qui estimar? En aquest ball no perdràs la calma ni l’ànima. Un poder et fa veure que estàs preciosa. El sol t’il·luminava quan jugaves a la sorra, i tenies aquells sis anys de puresa .La teva malaltia s’apropa, però tu no la vols escoltar, avui és un dia, només per somriure, i amb el teu cistell aniràs a l’hort ecològic, i et compraràs quatre pomes per fer un suc, on només tu te’l beuràs. Una mirada, un Romàntic que t’inspira, i et fa veure això, que diem neurosis. Tots et fan flash, flash. I tu no vols llums, ni estrelles que t’il·luminin. Un Sant Jordi, que hauràs de fer veure que somrius, i firmes, firmes de llibres, que has fet sense esma ni passió, perquè la passió va fugir en aquell quiròfan , quan et van estripar quelcom, que s’ha quedat per sempre dins teu. Però tu, avui decideixes estimar, menjar-te el poc temps que et queda i la faldilla de flors és la teva bandera. Uns ulls verds es creuen, i tu somrius amb un toc de maduixes. La calor ja s’ha imposat mentre tu també t’imposes en els carrers de Barcelona. Trobaràs una Amelie i un Joan ,innocents de la teva fictícia ingenuïtat. De moment, et quedes asseguda en aquest banc del Putxet, menjant una poma eco, i dónes un benvingut somriure aquest sol de Sant Joan.