A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

24 de gener de 2018
0 comentaris

UN COR BUIT/ UN CORAZÓN VACÍO

 

Tornaràs al lloc on havíem de ser-hi. Una Gala, un Joan i un Hug que avui em diuen que sí amb les seves paraules i esborranys. No tinc esperes ni silencis. Només vull fer-te una Gala. El teu nom i els teus ulls. Avui em dius que sí , que et puc seguir, que vols ballar amb mi. En aquesta Barcelona corrupta. Buida. Trencada en dues. Tornaràs a estar en aquella plaça on et vas dir un sí per sempre i res naixerà dins teu. Una gota em cau en el teclat mentre esbosso la teva escaleta.  La meva. La nostra. L’hivern m’infecta la pell, no puc respirar. Només vull escapar de tu i d’ell. Una cala on em vas jurar la malaltia. La teva i la seva. Si tanco els ulls puc tornar on érem i on sereu. Els tres conjugats sota un mateix manuscrit. Una nova novel.la. Uns nous punts de gir. Tres malalties infectades per la pèrdua. El sol m’esclafa mentre t’escric a tu, Gala. La que sempre pensa, la que mai diu, la que mai somriu. Ho vas perdre tot i ara et veus entre els teus dos mons. Ell i Ell. El soliloqui servit i jo t’agafo la mà. Un cop més faré un ritme sense simfonia. El meu teclat treu fum. El foc apagat que m’has fet crear. Ara només tinc pols sobre un asfalt massa esquinçat i massa acceptat per tu i per mi. Tornarem a ser tres. Tornarem on havíem d’estar. És ara o mai. Un cor buit dins del teu ventre. Agafa aire i respira perquè l’espera està conjugada dins d’una cala coneguda i massa esborrada. El malat et guinya l’ull al teu cor esquinçat. Avui tornaràs a decidir per tu i per mi. Tornaràs on havies d’estar fa temps. Ell i ell.

 

Volverás al lugar dónde teníamos que estar. Una Gala, un Joan y un Hugo que hoy me dicen que sí con las palabras y borradores. No tengo esperas, ni silenciosos. Sólo quiero que seas Gala. Tu nombre y tus ojos. Hoy me dices que te puedo seguir, que quieres bailar conmigo. En esta Barcelona corrupta. Vacía. Rota. Una gota cae en mi teclado mientras esbozo tu escaleta. La mía. La nuestra. El invierno me infecta la piel, no puedo respirar. Solo quiero escapar de ti y de él. Una cala donde juraste la enfermedad. La tuya y la suya. Si cierro los ojos vuelvo donde estábamos y dónde estaréis. Los tres conjugados bajo un mismo manuscrito. Una nueva novela. Nuevos puntos de giro. Tres enfermedades infectadas por la pérdida. El sol me rebota mientras te escribo, Gala. La que siempre piensa, la que nunca dice, la que no sonríe. Lo perdiste todo y ahora te ves entre los dos mundos. El y el. El soliloquio servido y yo te agarro la mano. Una vez más haré un ritmo sin sinfonía. Mi teclado saca humo. El fuego apagado que me has hecho crear. Ahora solo tengo polvo encima de un asfalto demasiado quebrantado y demasiado aceptado por ti y por mí. Volveremos a ser tres. Volveremos dónde teníamos que estar. Es ahora o nunca. Un corazón vacío dentro de tu vientre. Coge aire y respira porque la espera está conjugada dentro de esta cala conocida y borrada. El enfermo te guiña un ojo a tu corazón desgarrado. Hoy volverás a decidir por ti y por mí. Volverás donde tenías que volver hace tiempo. Él y él.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.