A vegades escric/ A veces escribo/

Tornarem aviat per l’avinguda i somriuràs el que un dia vas dir que no. Un dos i tres i tornes a saltar. A dalt de la muntanya ho veus tot clar. Un teatre, dos tikets i un t’estimo vola entre l’aire. T’apropes i jo et dic que encara no, millor que no. Cremo. I tu voles pel meu cap. Rondes per major de sarria i jo apago els llums de paris amb corcega. Tot baixa i tot puja. Un any. Ja s’acaba. Em vas dir quer tot anirà bé. Passejo sola per Barcelona mentre recordo aquella escena. Tu i jo i quatre esgalons. Tot eren promeses. I ara tot és oblit. Em veig de reull la faldila i escolto el ritme que torno a retrobar. Et miro i tot juga a un mateix ball. Avui sento que tanco 365 dies sense tu, un any més. I què més dóna si puc tornar a sentir aquell tango perdut. No vull més que cridar. Em dic Laura Sovirà i sí vaig perdre tres culleres però estic decida  a fer-me sentir. No pararé fins a trobar-me. I quan em trobi, en parlarem. Avui ballo jo, sense tu i amb una faldilla on tot Barcelona rodola amb mi. Un teclat explosiu no deixa de fer aquell tec tec mentre et veig laura i veig com respires, com olores aquell rissoto, mai vas estripar aquella recepta. I l’arbre de nadal et mira mentre veus aquella bola al terra. Avui no hi ha ningú més que tu. Jugaràs al jo mai mai, i pensaràs amb ell, però no et fa mal, ja no. Perquè respires, i aquell davantal avui el posaràs en aquella maleta que tant de temps fa que no trepitja l’Empordà.  Sé que serà un gran any, ens costarà però veig que just dintre de 365 dies tornarem a brindar pel nostre primer ball i aquella cullereta que farà que ens regalem un any de la hòstioa. Benvolgut 2016 jo només demano que la Laura, el meu teclat i jo seguim ballant i cuinar aquest gran plat fet per quatre fogons. I només tu i jo.