A vegades escric/ A veces escribo/

Vaig patir aquell ensurt. Un llibre tancat i una ploma esborrada. Escriure a raig i aquell mirall trencat que et segueix. Et mires. I em paro. Una tomba mig oberta. Una escriptura t’interromp. Una cantonada oblidada amb un petó esborrat. No pretenc fer poesia ni sóc escriptora. Una Amelie em recorre la cama i Cleopatra sospira. Una mort. Un llit brut. Una novel.la que no té ritme ni esmena. No em dic Joan. Només puc respirar entre branques mortes. Un fantasma sempre apareix. No parla, no em mira, només m’acaricia la galta. I aquella cançó que sempre té aquell re mi fa. Una altra ballarina comença el seu espectacle. No pots escriure, i ella només balla sota casa teva i tu no la veus. Un desig, un tumor, un manuscrit, un tutú accidentat, tres llits i tres estils. Tres veus que m’omplen l’escriptori. I com deia la Laura, 1, 2,3 avui ballarem un tango. Jo ja me’n surto. Avui tinc les claus a on han de ser, i el cap sobre el teclat. Baudelaire em promet les flors, Flaubert em dóna la música i tu i només tu em dones aquell estil. Un estil que qui sap s’hi algú descobrirà. De moment, escolto les lletres que cada cop m’apropen més a Amelie & Cleoptra punt i seguit. Avui ja puc dir que no existeixen punts finals.

MARTINA DE JOAN DAUSÀ