El Campanaret

Després de l’esperpèntic i deplorable espectacle d’ahir al Congrés de Madrid i no sumant-se a la manifestació d’aquest dissabte aflora amb més nitidesa que mai el que tothom ja sabia: que el PSC té un problema greu -molt greu- que no és cap altre que la seva supeditació al PSOE. Certament que ahir ens hauria anat bé el suport solidari dels nacionalistes bascos i gallecs però ja estem avesats a ser molt solidaris amb tothom i no ser mai correspostos en la mateixa mesura, malgrat que encabat tinguem la fama que tenim i ens diguin que només mirem per nosaltres. Que el BNG i el PNB actuessin com ho van fer pot tenir un passi perquè ells no són catalans, la seva feina al Congrés no és la de defensar els interessos dels catalans. El que és injustificable és que els diputats del PSC impedissin la reprovació de la ministra de la vergonya que ha posat el país -el nostre- potes enlaire privant a gran part dels ciutadans del dret a un transport públic eficaç i de qualitat. A sobre, després de ser petonejada i felicitada com qui ha guanyat una batalla, va sortir a dir que hi havia gent que voldria que no hagués nascut. Si demanem la seva dimissió, senyora Álvarez, no és pas per una qüestió personal, al contrari, ens cau la mar de simpàtica amb aquests jocs de paraules que fa. No tenim res contra vostè sinó contra la incompetència objectiva en la seva gestió i contra la desconsideració vers el nostre país i la seva gent. El seu meu mèrit és que ni volent-ho es poden fer les coses tan malament. El cas és que els socialistes catalans van tornar ahir a actuar com a socialistes espanyols i pren més sentit que mai la reivindicació de Maragall d’un grup propi a Madrid, reclamació que reiterava aquesta setmana el conseller Antoni Castells tot i les ordres de Montilla d’aparcar aquest debat. Quan es va votar la petició de dimissió d’Álvarez al Parlament el PSC va argumentar que la cambra catalana no era el lloc adequat on fer-ho. El Congrés espanyol tampoc ho és?

Si el PSC exercís la força que podria tenir a Madrid les coses potser anirien d’una altra manera i a hores d’ara el govern espanyol ja hauria publicat unes balances fiscals que es va comprometre a divulgar algun dia. Sobre això avui s’ha conegut un estudi patrocinat per la Fundació BBVA que confirma que Madrid a banda els únics territoris de l’estat espanyol amb dèficit fiscal són els de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Eliseu Climent, protagonista avui de la contra de La Vanguardia, recorda que Vicens Vives ja advertia que l’articulació dels Països Catalans és massa perillosa per Espanya i per això sempre s’intentarà evitar-la al preu que sigui. Per cert, que com a ferm partidari sempre de l’optimisme, avui m’he sentit àmpliament superat per l’Eliseu. Crec que el català té un gran futur, també a València. Però d’aquí a proclamar que la llengua gaudeix ara mateix d’una salut excel·lent em sembla excessiu. Si estan tan bé de salut les coses estan com estan fa feredat pensar com estarem el dia que ens agafi el fred i la pluja. En tot cas és un exemple de la manera de fer i de ser del Climent, qui com més grans són les adversitats a vèncer més fort es fa. Sigui com sigui el millor de l’entrevista són, però, les revelacions d’alguns dels molts secrets vaticans que l’enyorat Pare Batllori mai va escriure als llibres. Erudit com pocs Batllori va tenir el privilegi, durant els seus anys a Roma, de furgar per biblioteques d’accés restringit o fins i tot prohibit per motius evidents.