El Campanaret

Ja sé que avui gairebé tots els blocs fan referència a una o altra de les dues principals notícies de la jornada: l’atemptat d’ETA i l’execució de Saddam Hussein. Jo, però, he decidit dedicar aquesta entrada a una notícia que afectarà molt més la meva quotidianitat. I és que avui és l’últim dia que La Tasca del carrer Sant Joan de Reus, a tocar de la plaça del Prim, ha aixecat les persianes. El local, tot i que les reduïdes dimensions només permetien anar-hi a fer un mos en petit comitè, ha estat un dels bars de tapes més emblemàtics del centre de la ciutat. Un d’aquests espais que desprenia una flaire reusenca característica que cada dia costa més de trobar. Em refereixo a les converses dels parroquians, on per exemple les referències a les victòries o derrotes dels equips locals eren tema recurrent. Un d’aquests llocs on era fàcil posar-se al dia de les xafardaries sobre Reus, reusencs i reusenques que circulen a tothora. Alguns clients eren autèntics personatges, com aquella veterana interna del Pere Mata que n’era assídua tots els dissabtes a l’hora de dinar.

Les amanides de peix, els calamarcets o les mandonguilles de La Tasca són algunes de les tapes que no oblidaré. En el meu cas, sobretot, trobaré a faltar els entrepans de truita d’espinacs que no calia ni que demanés i que em fan valer el sobrenom de “Popeye”. I per descomptat, els vermuts (a vegades festivals de litres d’aigua per espolsar-se les ressaques) de dissabte al migdia, on durant temps quedàvem la colla per comentar la jugada sobre les sempre mogudes i intenses nits de divendres. És clar que el Santi i el Siscu, socis de fa anys, continuaran regentant locals del sector però a partir d’ara per separat i en espais més allunyats del centre. Un el podreu veure en un bar a l’entorn dels Jardins de Reus i l’altre a l’Avinguda La Salle.

El meu principal interrogant i preocupació és on aniran ara a fer-la petar els quatre jubilats d’aquells de Reus de tota la vida que entre les dotze i quarts de dues sempre ocupaven la primera de les taules per fer tertúlia tot fullejant la premsa. Quan van tancar el bar de la Llotja de la plaça del Prim ja es van veure obligats a buscar un nou refugi des d’on arreglar el món. Les circumstàncies els tornen a portar a fer mudança en una ciutat on cada dia és més complicat sentir-se com a casa i cada cop més freqüent sentir-se com ser a qualsevol lloc del món. Ells formen part del paisatge humà que em fa sentir a Reus.