El Campanaret

Aquesta tarda m’he escapat de la feina per arribar-me a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull on fins dijous tenen lloc les ja XIV Jornades de Comunicació Blanquerna. El reclam era el Joaquim Maria Puyal, que hi oferia una xerrada amb l’enunciat de Normalizació i divulgació: el llenguatge del futbol als mèdia. Hi ha persones de les qui ja coneixes el discurs, que per molt interessant que aquest sigui, sempre el reiteren de manera que escoltats una vegada poca cosa més t’aporten. Aquest no és el cas del mestre Puyal. Evidentment es manté coherent a uns principis inalterables però escoltar les seves reflexions sobre comunicació sempre resulta enriquidor. I és que el Puyal no és només un comunicador (segurament el millor que ha donat aquest país en l’època contemporània i, per tant, el millor de l’època dels mitjans de masses) sinó que també és des de fa molts anys un investigador de la comunicació en el seu sentit més ampli, condició que li permet estructurar un discurs elaborat, farcit d’exemples, amb el qual més que proferir sentències incontestables com fan alguns quan ocupen una determinada posició de privilegi prefereix interpel·lar els interlocutors deixant preguntes a l’aire, tot incentivant així la reflexió de cadascú.

El fons del seu missatge d’avui s’ha fonamentat en tres eixos. Inicialment ha contrastat la situació actual de la llengua catalana amb la del final del franquisme en què paradoxalment el català estava legalment arraconat de les esferes oficials però en canvi moltíssima gent parlava en català i tenia molt clar que volia que el català esdevingués la llengua vehicular del país. Puyal, i no només ell, creu que ara que el català està normalitzat o en vies de normalització en molts àmbits hi ha molta gent del país que no té el català com a llengua pròpia i que pensen que no hauria de tenir un paper més rellevant. És per això que va alertar, davant un auditori format per joves estudiants de la facultat, del delicat pronòstic de futur de la nostra llengua si no aconseguim revertir aquesta situació.

Sobre el model de llengua dels mitjans Puyal és partidari de la fidelitat a la norma que fixa l’acadèmia sempre entenent la llengua com un organisme viu, en mutació, i que es nodreix constantment de noves incorporacions. Així mateix creu que per adreçar-se al gran públic cal adoptar un grau de formalitat a cavall entre el català més literari o acadèmic i el més col·loquial. Sigui com sigui considera que cal que tot parlant professional, com és el cas dels comunicadors, sigui molt competent i rigorós lingüísticament parlant. Discrepa dels que diuen que com que al carrer o a la política es parla com es parla els mitjans s’han d’expressar de la mateixa manera. En aquest sentit apel·la a la responsabilitat social dels mitjans per apujar el llistó dels ciutadans.

Puyal també s’ha referit a la trivialització de molts productes de ràdio i televisió advertint de com la frivolitat ha anat guanyant terreny fins a límits altament preocupants. Reivindica la necessitat d’un gir cap a l’interès per sobre de l’entreteniment sense més. Precisament en el transcurs de la xerrada Puyal ha aconsellat, com també feia aquest matí des d’aquest bloc, l’article de Miquel de Palol a l’AVUI i que entre moltes altres idees interessants deixava anar, en referència a la proliferació de l’humor en els mitjans: “La conyeta s’ha tornat la religió dels nostres temps: fa uns anys no podies fer una llufa que un bisbe no la beneís; ara no la pots fer sense la d’un pallasso tranquil·litzador que se’n foti. Ara bé, ¿és humor de debò, aquest condiment imprescindible?”. Tal com estan les coses, Puyal, en la línia d’aquell manifest sobre l’amenaça que tenalla al periodista que va divulgar quan el Col·legi de Periodistes el va reconèixer el novembre del 2006 amb el guardó Ofici de Periodista (podeu consultar-lo en aquest apunt sobre l’acte), ha esperonat els professionals i futurs professionals a no permetre que uns altres facin la feina per ells. El periodista, ara més que mai, s’ha de comprometre a fer d’intermediari amb la societat per explicar-li amb honestedat, rigor i de la millor manera possible uns fets. “Els ciutadans han de veure el periodista com un avalador creïble del que explica, com un certificador”, diu Puyal. Per això ens alerta dels poders polítics i econòmics, dels mateixos propietaris dels mitjans i dels gabinets de comunicació que cada cop més intenten col·locar als mitjans notícies elaborades per ells mateixos sense pràcticament intervenció dels periodistes, que ve a ser el mateix que aconseguir publicar publicitat sense pagar.

Més enllà del fons del seu discurs, que sens dubte és el més transcendent, escoltar el Puyal sobre el món de la comunicació és molt més que això. No tan sols exerceix el magisteri amb el que diu sinó també mitjançant la manera com ho diu. Per això resulta molt pedagògic fixar-se en els múltiples recursos que desplega durant les seves exposicions. Ens ensenya que a més de dominar la llengua i la matèria de la qual es parla és primordial tenir també un domini de la siutació, de l’escena. Així, per exemple, el Puyal a mitja conferència sabia quants havien abandonat la sala i quants hi havien entrat des de l’inici, estava al corrent dels que li feien fotos i segurament tampoc li han passat desapercebuts els lladrucs dels gossos de la plaça Joan Coromines. Fa ús de la gestualitat per dotar d’intencionalitat determinats aspectes del discurs, quan percep o intueix que el nivell d’atenció dels oients pot decaure il·lustra el que explica amb imitacions o amb llistats d’exemples, alterna canvis de ritme i d’entonació. El mestre no es prodiga gaire o gens en actes socials però avui ha demostrat un cop més que prepara a consciència les seves intervencions amb la voluntat que els seus missatges esdevinguin el màxim de profitosos per als receptors. Fidel al principi segons el qual la millor improvisació és la que es prepara Puyal sap i ens ensenya que per comunicar bé cal dominar els variats i complexos factors i elements que intervenen en tot procés comunicatiu.

No he entrat en l’aparat de la xerrada sobre el llenguatge específic del futbol i els esports i sobre com cada llengua adapta el lèxic d’origens foranis. El tema donaria per un altre post i potser per més hi tot. En tot cas, almenys per avui, dono l’apunt per acabat. Simplement tancar-lo amb l’observació que em sembla que el país no es pot permetre el luxe de prescindir de personalitats com el Puyal per liderar, per exemple, la redefinició del servei públic que presten la ràdio i la televisió nacionals en un moment, en què amb una nova llei i una realitat molt diferent a la de fa 25 anys, es feia necessària. Una redefinició que calia confiar en els que estan més preparats, en els que més excel·leixen. Així ens va.