El Campanaret

Un bloc de Gerard Gort

14 de setembre de 2007
Sense categoria
0 comentaris

Telons que s’aixequen, gent afamada i incompetència

El Barcelona Aixeca el Teló, la festa d’inici de curs de l’ADETCA, ens va oferir dimecres alguns tastos dels espectacles de la nova temporada teatral a Barcelona després de fer-nos voltar del Palau de la Virreina al Poliorama, al Capitol (aquest me’l vaig saltar), el Romea, i el Liceu per acabar l’itinerari al punt de partida. El veritable espectacle el va oferir gran part de la concurrència, sobretot la femenina de més edat, abraonant-se sobre els canapès i pica-pica que oferia l’organització a la plaça de les Pageses. Era tal la fam de certs assistents que van esgotar les existències en qüestió de minuts mentre la majoria de gent civilitzada que no teníem ganes de fer-nos espai tot repartint cops de colze entre la multitud vam desistir d’afegir-nos a tant descomunal batalla humana. Un dia s’hauria de fer un estudi seriós sobre el comportament de cert personal quan assisteix a qualsevol lloc on es regala alguna cosa, especialment en el cas que els obsequis siguin teca i beure. Sens dubte, és un fenomen digne d’anàlisi.  

Em van agradar els vídeos de presentació de l’Àngel Llàcer, sublim el dels nens ficats en el paper dels directors Sergi Belbel, Calixto Bieito, Bozzo i Flotats. I pel que vaig veure, un dels muntatges que més promet de la temporada és El senyor Perramon, de Josep Maria de Sagarra, una adaptació de L’avar de Molière, en què sota direcció de Joan Antoni Rechi, Boris Ruiz està esplèndid, tot indica que fa un paperàs que demostra, per si algú en dubtava, que és capaç d’assumir amb garanties d’èxit tot tipus de registres. En això i la crítica que fa dels musicals d’Stage, per descomptat en castellà tot i que els seus protagonistes són catalans, que desembarquen provinents de la Gran Via de Madrid a Barcelona, en una mostra de colonialisme cultural, coincideixo amb aquest tal Francesc Massip que avui escriu aquesta crònica de la gala a l’AVUI. L’home, però, la vessa de ple quan escriu que Bieito ha convertit el cavaller de Tirant lo Blanc en un soldadito espanyol a l’Afgansitan. El cronista de l’AVUI deu patir alguna estranya patologia que no li permet copsar bé les coses perquè el tast al que fa referència corresponia al muntatge En casa / en Kabul, amb dramatúrgia i direcció de Mario Gas, una producció del Teatro Español i que també farà temporada al Romea però que no té res a veure amb el Tirant que Bieito estrenarà aviat a Berlín, ja que finalment el tast del muntatge previst va caure de l’escaleta. Si algú el llegeix, per tant, pot creure’s el que no és. Lamentable, certament, que es puguin publicar errors d’aquesta mena i quedar-se tant ample! No sé pas si l’home aquest només és dur d’orella i hauria de seguir els consells de Lola Herrera i visitar un especialista de l’oïda o si el seu és un problema, el de la incompetència, que no sol tenir cura. Malauradament la falta de rigor és com una plaga entre la professió periodística. Fa uns dies a la web del telenoticies.cat en una informació sobre la polèmica per l’exclusió de certes galeries de l’ARCO del 2008 algú rebatejava el conegut galerista Joan Gaspar com a Joan Gaspart i, és clar, ens deia que era expresident del Barça. La notícia va estar penjada dies sense que ningú la corregís…

El Loco, a la Primera de TVE
09.01.2006 | 2.28
A Sense categoria
Quan falla la política
25.04.2007 | 5.21
A Sense categoria
Nàstic-ridícul
17.01.2007 | 1.09
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.