El Campanaret

El discurs de Mas el podria haver fet el primer ministre britànic Tony Blair. Ho va dir Jordi Pujol després de la conferència que Mas va oferir ahir sota el títol de “Catalunya sense límits (II): el país que volem, el país que farem”. Si fa uns dies Xavier Trias –poma en mà– donava el tret de sortida a la cursa electoral per a les municipals de Barcelona, les primeres en què CiU repeteix alcaldable al Cap i Casal, es pot dir que amb l’acte d’ahir Mas iniciava la precampanya per a unes autonòmiques que a hores d’ara ningú sap quan es faran.
Igual que el discurs que Carod va fer uns mesos a l’Auditori, el de Mas no va ser un discurs de polítiques conjunturals del moment concret sinó de mirada més llarga, d’explicació d’un projecte més de fons. Un discurs amb el qual CiU busca recuperar la centralitat política després del gir sobiranista en el procés de negociació de l’Estatut a Catalunya, conscient que no pot regalar la centralitat al PSC, partit amb el qual es disputa la batalla per exercir de pal de paller del catalanisme polític. Mas va demanar “més ambició de país”, “assumir riscos” i tenir “dret a triar”. Però l’eix central dels seus plantejaments es va fonamentar en la consolidació de l’estat de benestar proposant models de societat a seguir com la socialdemocràcia de Suècia o el Regne Unit o el liberalisme de Dinamarca i Finlàndia. Una de les expressions que trobo més interessants de les pronunciades ahir pel president de CiU és la que apel·la a la responsabilitat dels catalans: “hem de ser un país de persones madures i responsables i no de súbdits obedients que ho esperen tot de les seves institucions”. Amb una ciutadania instal·lada en la cultura de la queixa i poc disposada a corresponsabilitzar-se dels afers públics i que tot ho delega en els polítics, cal dir-ho. Hi estic d’acord, encara que segurament ell, com a polític liberal, apel·la més a la responsabilitat individual que no a la comunitària.
Es nota que els estrategues de CiU –David Madí, Antoni Vives i companyia–, després d’haver sortit ben parats de l’aposta arriscada de tensar la corda fins al darrer moment amb l’Estatut volen reorientar el discurs del seu líder, un home que cal reconèixer que per mèrits propis o per les circumstàncies del moment ha sabut aguantar bé que ERC l’enviés a l’oposició. Quan es va concretar el tripartit la histèria dels de CiU feia pensar que si no canviaven d’actitud Mas no resistiria, que el projecte de CiU, sense Pujol com a cap visible, s’ensorraria. Però han passat dos anys i els sondejos diuen el que diuen. El mapa polític no canviarà gaire, encara que com finalment peti el culebrot de l’Estatut les coses poden variar lleugerament. Però sembla clar que la gran batalla tornarà a ser entre el PSC i CiU, i que ERC continuarà pujant, consolidant-se com a tercera força. I el PP de Catalunya també pujarà, això segur. Així les coses CiU sap molt bé que si vol tornar algun dia a governar a la Generalitat ha d’evitar abans dels pròxims comicis la reforma electoral amb la qual el PSC sap que s’assegurarà la victòria. Un panorama polític, amb l’Estatut a Madrid, que farà que d’ara a les eleccions els estrategues d’unes i altres formacions ens sorprenguin no amb els discursos fàcils i altisonants als que ens tenen avesats sinó amb propostes més trencadores i arriscades. I és que potser és això el que la gent espera.