El Campanaret

Sovint i injustament es fa una crítica generalitzada als governants. Hi ha qui creu que els càrrecs que gestionen els afers públics haurien de recaure en els millors de nosaltres. Que, en definitiva, el món de la política hauria de ser capaç de seduir i atraure a les persones més preparades per desenvolupar unes determinades responsabilitats. Però no només no sol ser així sinó que molts cops contemplem estupefactes com hi abunda la mediocritat. En segons quins àmbits és més fàcil trobar talents a les universitats, a l’empresa privada o en moviments socials que no pas a les administracions. No tota la culpa és dels partits sinó, que en molts casos, es fa notòria la manca de compromís cívic dels que postulen sempre el que s’hauria de fer però mai s’impliquen en primera persona, conscients dels riscos que comporta la gestió política. És cert que ni un currículum brillant ni ser una gran teòric garanteixen que se serà un bon polític perquè la política té una dimensió molt més àmplia i xoca contra els murs de la dura, freda i complexa realitat.

Sigui com sigui, en aquest marc, sobta que s’arraconin personalitats de solvència contrastada i que han demostrat cintura i vocació política com Ferran Mascarell. Si Maragall no l’hagués nomenat conseller de Cultura per substituir a Caterina Mieras és molt probable que Mascarell fos ara alcalde de Barcelona. La seva gestió, tot i que molt curta en el temps, al Departament de Cultura ha estat elogiada de forma gairebé unànime i de fet, el nou Govern, s’ha dedicat a aprovar alguns dels projectes que Mascarell va deixar enllestits i que d’alguna manera porten la seva marca. Entenc que Mascarell pot tenir encara un llarg recorregut en el terreny de la gestió pública. Però paradoxalment s’ha trobat assegut en un escó del Parlament i això no el motiva gens. Sense desmerèixer la tasca que fan els diputats rasos és evident que hi ha persones que serveixen per a unes coses i unes per a unes altres. És lògic que a una persona com Mascarell no l’estimuli la tasca parlamentària sinó que ambicioni responsabilitats des de les quals explotar tot el seu potencial, sap que té coses a aportar. Tenir-lo assegut en un escó fent el que poden fer altres figures més grises és desaprofitar-lo. Es comenta que li haurien ofert agafar el relleu de Joan Majó al capdavant de la CCRTV però com que fins que no s’hagi aprovat la nova llei de la Corpo els canvis a la cúpula han quedat en suspens Mascarell no pot esperar i El Periódico publica avui que s’incorporarà al sector privat, segons sembla en una empresa audiovisual.

La política catalana no va precisament sobrada de persones com Mascarell. És per això que no es pot permetre el luxe de prescindir-ne, de deixar-lo perdre d’aquesta manera. Ens haurem de conformar a llegir els seus articles a ADN, El Mundo i el suplement de Cultura de l’AVUI?