Amb la publicació del vuitè volum del catàleg raonat de l’autor se sap que Antoni Tàpies va “crear” 8.000 preteses peces artístiques des del 1943 fins al 2004. Aquesta quantiosa xifra parla per si sola. Algú es pot creure que un artista pot crear 8.000 obres d’art si aquestes no són enteses com una pura mercaderia? A sobre encara hi ha qui diu que Tàpies no ha estat gens repetitiu. Penso que és l’autor plàstic, per dir-ne d’alguna manera, més reiteratiu de la història i que a més no ha aportat absolutament res de nou a l’expressió plàstica, ni a l’espectador, ni a la societat. Cap quadre de Tàpies no commou, no transforma el receptor, no estableix un diàleg amb la seva ànima. Les seves obres són simples icones –cadires, peus i creus– repetides mil vegades i de manera maldestre que a més no responen a res.
Aquest país nostre, però, és cec i hi ha coses que com aquestes que escric no es poden dir, són políticament incorrectes, vetades. Tàpies ha estat el gran protegit i mimat de la cultura oficial del país, que li ha volgut agrair i premiar un suposat compromís antifranquista molt dubtós al costat dels qui sí van posar-hi el coll. Fins a tal punt que avui molts que no experimenten res davant dels gargots de Tàpies fan veure que s’emocionen i que viuen una experiència mística, no gosen dir que allò no els diu res, que no els agrada gens, per por a la riota i a la desacreditació per part dels autoerigits en experts que monopolitzen el pensament únic, controlen els circuits artístics i es creuen amb autoritat per pontificar sobre què és art i no ho és, i el que cal potenciar i el que no. Tot plegat com en la rondalla aquella del rei que anava nu.
Tàpies és fum i la història posarà les coses a lloc. Almenys estaria bé que aparegués en els llibres d’història d’aquí a uns segles perquè així la societat del moment pugui arribar a fer-se una idea de la imbecil·litat que regia la Catalunya postfranquista i de primers del segle XXI.
Algú creu que un Govern que celebra les seves reunions sota un quadre d’aquest senyor pot inspirar-se, pot ser creatiu i agosarat a l’hora de prendre decisions importants? Molt poc a favor diu dels nostres polítics que el dia que el Parlament va aprovar l’Estatut la foto de rigor fos –una altra vegada– sota un Tàpies. Tant lamentable com il·lustratiu de moltes coses.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El maridatge d’inútils amb farsants, el resultat és l’ estupidesa
Entre la colla, quan ens referíem al senyor del carrer de Saragossa (a Barcelona), sempre l’anomenàvem ‘Antonia Muros‘.
En bona part els culpables de la seva fama i èxit són els mateixos "compañeros de viaje" comunistes, acostumats a "tenir" artistes oficials del règim i que, alhora, es beneficiarien de la cotització de "l’artista" en qüestió. L’altra part la posaren, i ben a gust, els burgesos capitalistes que li compraven les monades.
Tot un exemple de la "reconciliación nazional" stalinista.
En una ocasió vaig sentir a un crític d’art que deia: "… però qui s’atreveix a dir que un quadre que val una milionada que no és una obra d’art?"
Completament d’acord, Tàpies només va fer producció interessant a finals dels anys 40 i inicis dels 50, just després va començar l’auto-plagi. Efectivament, la Sra. Història posa tothom al seu lloc i a desgrat de molts (de l’artista i hereus, col.leccionistes, galeries i museus, etc) mai estarà al mateix nivell que Picasso, Miró, Dalí (malgrat la seva ideologia, encara que aquest és un altre tema), Barceló o d’altres.