El Campanaret

La parròquia de Santa Maria del Taulat , del barri del Poblenou de Barcelona, s’ha omplert de gom a gom pel funeral de Josep Maria Huertas Clavería. Amics, coneguts i saludats d’àmbits molt diversos han volgut donar l’últim adéu a un dels millors cronistes de la Barcelona social. Per haver escrit sobre tantes injustícies en tants barris barcelonins les cares de representants del moviment veïnal de la ciutat eren avui ben visibles entre la nombrosa concurrència. I, evidentment, el comiat també ha aplegat la gent del gremi, els companys de professió d’un Huertas que va exercir el periodisme per vocació i per voluntat de servei a la comunitat fins al punt d’haver esdevingut, sense voler, mestre de molts.

Els versos de Salvat-Papasseit i de Casaldàliga; un cor cantant jazz; "Al Vent", de Raimon; els testimonis d’alguns amics; els agraïments de l’Araceli, la seva dona; i el Guillem, el seu fill, han estat alguns dels moments més emotius. Però em quedo amb les breus paraules de l’ordenança del locutori de la Model durant els mesos en què Huertas va estar entre barrots precisament per fer bé la seva feina i escriure el que li exigia l’ètica professional. Poc es pensava que un reportatge relacionant algunes vídues de militars amb el negoci dels meublés el portaria a la presó. Però l’absurditat del franquisme tenia aquestes coses. L’ordenança del que parlo, es veu que no havia tingut des d’aleshores cap contacte ni amb el Huertas ni amb la seva dona, però ha volgut intervenir per testimoniar l’impacte que encara conserva de les converses del Huertas i l’Araceli a través d’uns vidres que separaven els presumptes bons dels presumptes dolents.

Alguns diuen que amb el Huertas s’acaba una certa manera de fer periodisme però vull creure que no és cert i que la curiositat irrefrenable, l’honestedat, l’autoexigència, la valentia davant els poderosos, el dubte constant com a punt de partida per cercar la veritat i trobar la millor manera d’explicar-la, el trepitjar el terreny i no quedar-se a la superfície del per què de les coses continuaran sent les coordenades que marcaran la pauta dels professionals, encara que a vegades sembli que anem vers una altra direcció. Al capdavall, sense aquestes premisses, segurament no es pot parlar de periodisme. En aquest sentit és molt recomenable, com gairebé sempre, l’article del Barril a El Periódico. Per cert que l’AVUI d’avui publica l’última columna del Huertas.

La tarja que s’ha repartit a la porta de la parròquia reprodueix un dibuix del també fa poc desaparegut Cesc amb aquesta cita de Ho Chi Minh: "N’hi ha prou que la flaire de la rosa entri en una presó perquè udolin en el cor del presoner totes les injustícies de la terra". Al revers, aquest fragment de l’"Elogi de l’amistat" de Tahar Ben Jelloun: "L’amistat és una religió sense Déu ni judici final. També sense dimoni. Una religió que no és estranya a l’amor. Però un amor on la guerra i l’odi estan proscrits, on el silenci és possible. Aquest podria ser l’estat ideal de l’existència. Un estat calmant. Un lligam necessari i rar. No pateix cap impuresa. Al davant, l’altre, l’ésser a qui s’estima, no és només un mirall que reflecteix, sinó també l’altre somiant-se a si mateix".