Del BrasiL al RavaL

Bloc d'en Gerard Viader i la Taíza Brito

Un charnego en el congreso

Deixa un comentari

La posada en escena de Gabriel Rufián al Congrés dels Diputats, afirmant-se com la demostració empírica del fracàs del Reino de España – el xarnego castellanoparlant que entoma i fa seva la bandera de l’independentisme català – ha desfermat la polèmica entre alguns mitjans i formadors d’opinió espanyols. Vilaweb es feia ressò de l’estira-i-arronsa cibernètic entre Rufian i l’escriptor Pérez Reberte, i més tard, de la sensacional ridicularització televisiva que Empar Moliner feu dels insults que Rufián rebé per totes bandes.

Entre les piulades a twitter entre Pérez Reberte i Rufián, aquest finalitzà reenviant-li un recull dels insults que ha rebut – no a Catalunya, sino a internet i, presumiblement, provinents de l’Estat – arran de la reivindicació de la seva condició de xarnego independentista. Entre aquests desqualificatius, resumidament hi trobariem: “charnego agradecido”, “charnego acomplejado por excelencia”, “charnego sobornado”, “traidor a los charnegos”.

Aquests retrets són molt reveladors sobre què n’esperen els cyber-opinadors del xarnego d’en Rufian. Per un costat el remeten a la seva condició socio-econòmica subalterna dins la societat d’acollida, subjugat a una pretesa burgesia catalanista, d’aquí ve el xarnego agraït i el xarnego sobornat. Altrament, una lectura etnicista, sobre els seus origens identitaris, genera una espectativa de lleialtat a la seva ancestralitat hispana i de defensa de postures polítiques unionistes, d’aquí el xarnego traïdor.

Una interpretació més sofisticada caldria per al xarnego acomplexat, però es sobreentén que es refereix, “per excel·lència” (sic) a aquell descendent d’inmigrants que fa seus els valors de la societat que l’acull, a la vegada que amaga per vergonya, els seus origens aliens. Aquesta si més no, sembla la interpretació que Pérez Reverte fa de la només aparent contradicció entre l’origen de Rufián i les seves escolles polítiques. Segons aquell: “@gabrielrufian A usted no le llaman charnego en España, sino en Cataluña. Y ése es el problema, creo. Su necesidad de que no se lo llamen”. S’insinua en aquest comentari que el xarnego acomplexat s’esforça per a no semblar-ho, el que el duria a adoptar l’actitud contraria al que se n’espera de la seva condició de xarnego.

La veritat però és que si avui dia, a Catalunya gairebé no se’n parlava més, del xarnego, és per l’èxit que ha tingut la societat catalana d’integrar el gruix d’inmigrants provinents d’altres parts de l’Estat. Als anys i 60 del segle passat, però, quan es popularitzà l’expressió, la integració es veia com un repte de futur, de resultat incert.

En aquest sentit, devem molt a la clarividència de l’escriptor Paco Candel, autor de Els altres catalans” (1964).  En aquest llibre, Candel defensà la integració com a única sortida possible per capgirar la marginació socioeconòmica en què es trobaven els immigrants, donat que més enllà de les rivalitats i incomprensions que es donaven en els contactes entre comunitats, els catalans d’origen i els nous es necessitaven mútuament.

Com a recepta identitària, Candel reivindicava la catalanitat dels immigrants i a la vegada els apelava a que no deixessin d’identificar-se amb el seu lloc d’origen. Pregonava que els nous catalans havien de contribuir a la construcció del futur de la societat catalana en lloc de destruir-la o mantenir-se’n aïllats, alhora que demanava, també, respecte als immigrants, denominats despectivament, per alguns, de xarnegos. En qualsevol cas, quan Candel fou elegit senador, als anys setanta, escrigué un llibre titulat “un charnego en el senado” (1979), el qual seria indicatiu de que el mot estava en vies de normalització i de quant estaven obertes les vies per a l’ascensió social.

Una pregunta resta però, en l’aire, i a la xarxa, envers l’assumpte del nostre flamant xarnego al congrés. Pot ser que estiguem paradoxalment davant d’un nou cas de catalanofòbia?. Si ho fos, seria un cas inusitat, però pot ser no tant…

Aquests darrers anys, amb l’ascens de l’independentisme, els catalans hem assistit esparberats – amb permís dels valencians – com l’anticatalanisme espanyolista ha tractat per tots els mitjans de denigrar la bona imatge d’un moviment cívico-polític, radicalment democràtic i exemplarment pulcre i pacífic com està sent el sobiranisme català. D’ençà, riuades de tinta s’han llençat des de la capital de l’Estat i des de mitjans quintacolumnistes per a tractar d’imposar el relat d’un moviment secessionista ambs tics totalitaris nazi-feixistes. Paradoxalment, s’han exacerbat els prejudicis que associen els catalans amb els jueus, mitjançant el fil conductor de la tradició mercantil i un suposat caràcter gasiu i egoista del nostre poble. Alhora, s’han explorat i rendibilitzat les línies d’investigació policials que permetien associar el context català amb el yihadisme, el terrorisme islamista.

La ridicularització de la Moliner arribà al seu punt àlgid amb la descripció que en feu un article d’El Confidencial de la intervenció de Rufián a la tribuna del Congrés. Aquest no podia ser més eloquent de l’actualització de la conspiració judeo-masónica-comunista: “Y allí subió a la tribuna un tal Rufián, cara redonda, ojos achinados y rostro que si no fuera por la barba negra podría parecerse al de Kim-Jong-un con uniforme negro que recordaba amargamente a las camisas tan al gusto de Mussolini (…) su mirada me recordó vagamente a la mirada entre lánguida y drogada de los asesinos fanáticos del Estado Islámico antes de inmolarse o de rebanarle el cuello a alguno de sus rehenes.”

Arribats a aquestes alçades de la pel·lícula, descarregar tota les ires i les fòbies anti-catalanistes contra en Rufián, per ser inversemblantment xarnego i independentista, té quelcom de revelador. Permet mostrar com la catalanofòbia no té fronteres i és que estirant fins a l’extrem el xiclet de la incitació de l’odi i del resentiment, fins i tot un xarnego assumit arriba a patir la catalanofòbia. I, pel que sembla, en aquest cas rep per partida doble: per ser mal espanyol (com a bon català que és) i per ser mal xarnego (i no cumplir amb el paper que li pertoca, segons els designis del que ho deixà tot “atado y bien atado“!

És així com, ens trobem davant d’un cas de profecia auto-realitzada: l’exemple de la incomprensió de l’Espanya irrevocable (manllevant l’expressió tan nostrada d’en Francesc Viadel) amb el cas del xarnego emancipat és la prova del cotó fluix de què no hi ha res a fer, que ja podem anar fent via…

He aquí su derrota y he aquí nuestra victoria.

Aquesta entrada s'ha publicat en Altres el 8 de març de 2016 per gerardviadersauret

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.